Conversa vora mar
El setembre ha arribat. La tramuntaneta asseca l'aire, fa un solet esbiaixat. La temperatura és més plausible que no pas aquella d'agost, d'aquest agost encalitjat, brut i insuportable. Fa bo de passejar i, per tant, surto a donar un volt pel passeig i em decideixo a anar fins a la punta del moll. Però no hi arribo, perquè just quan sóc davant del monument a Garreta trobo el meu amic Bernat. "Què hi fas per aquí?" "He vingut a veure el mar". Em proposa una cervesa i xerrar una estona. En Bernat és una persona informada i, xafarder com sóc, sempre és gratificant passar una estona amb ell.
Instal·lats en una tauleta al Corsari, amb la cervesa al davant, en Bernat comença a atacar: "I què me'n dius d'això del nostre amic? ¿Tu creus que en Quim Nadal mereixia un lleig així? És que no hi ha vergonya enlloc. Jo, ja poden esperar asseguts si creuen que mai els tornaré a votar. Ara ja no hi ha cap partit que em representi". Jo ric per sota el nas davant d'aquesta embranzida. "Mira, Bernat -que jo li dic-, ja fa anys, anys, sí, un dia, dinant a casa, li vam dir que el que havia de fer era fundar un partit nou. Va semblar que dèiem un disbarat, però ja s'ha vist". "No cal fer un partit nou, diu en Bernat, cal aconseguir el poder del partit vell. I això sembla que no han estat capaços de fer-ho. Tots en el seu nínxol del cementiri d'elefants. On és l'Obiols? On és en Narcís Serra? On és en Jordi Font? On és en Toni Dalmau? Tots tenen el seu raconet còmode i tranquil. Com el tenien el nostre amic Quim i el Xino Clotas. I ara què. Fins i tot aquests es quedaran sense el nínxol confortable. I tot perquè els nois de Nicaragua se'n volen desempallegar. I, de fet, fan bé. Perquè tots aquests ja no són del partit. El PSC, amb la C de Catalunya, ja no existeix. Que la treguin, aquesta C, o, com a mínim, que proclamin que aquesta C és la C de Cornellà o de Santa Coloma". En Bernat fa un sospir. Se'l nota decebut. "T'hi capfiques massa -que li dic-, tot plegat no té remei. La Catalunya que havíem somniat és del tot impossible. I ni que el país aconseguís la independència mai no ens podrem treure de sobre els partits espanyolistes. En Pujol es va equivocar fa més de trenta anys, en Roca Junyent es va equivocar, el pobre Ernest Lluch es va equivocar. En Solé Tura es va equivocar. Tots van perdre el cul davant de Madrid". Faig un glop de cervesa. "Van tenir por d'estirar més el braç que la màniga, afegeix en Bernat, es van cagar a les calces. I no es van adonar que amb Espanya és impossible cap projecte. I ara la situació està tan podrida, que ja no hi ha res a fer. Catalunya és al llindar de la nit definitiva".
Miro cap al moll. Els pals dels iots es balancegen tranquils. Demanem una altra canya. "Estic content d'haver-te trobat, diu en Bernat. I d'això d'en Duarte què me'n dius?" "Crec que és un disbarat, en aquests moments, fer propostes com aquesta. I, a més, no he entès si la creació d'aquest gran premi de cultura catalana (nacional, per descomptat!) vol dir que el premi de literatura catalana desapareix del mapa". "I esclar que sí -fa en Bernat-, volen fer un sol premi que ho englobi tot i aquest sol premi, en el fons, és per donar-se'l a ells mateixos. Premiaran gent coneguda i famosa i com que ara cultura ho és tot, al costat de Jordi Savall, Miquel Barceló i Ferran Adrià, premiaran en Pau Gasol, la baronessa Thyssen o en Pep Guardiola. Gent coneguda que doni nom al premi. I, posats a premiar un escriptor, doncs algú que ja hagi estat premiat o que sigui famós a fora, i darrere aquesta fama el CoNCA brillarà internacionalment. Vinga, home! El teu amic Duarte -fa en Bernat-, ha parlat de Marsé i de Mendoza, però podria haver parlat de Vila-Matas".
"Calma't, Bernat -li dic-, deixa-ho estar". "Però com pots estar tranquil, em diu, amb tot el que passa?" "No n'estic pas, esclar". Arriba una olor d'alga i de sal. El temps està com aturat. Sí, som al llindar de la nit definitiva.
