Converses filològiques

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsRepassant, ara, el reglament d’una societat barcelonina [l’Ateneu Barcelonès], hem pogut constatar fins a quin punt ha desaparegut de la llengua escrita una antiga construcció catalana. Ens referim a la substitució sistemàtica que avui dia fem, en el llenguatge escrit, del futur d’indicatiu ( desitjarà ) pel present de subjuntiu ( desitgi ) en les proposicions de relatiu que expressen una acció futura i una proposició com “El qui ho desitjarà podrà passar a una altra secció”, es troba avui sistemàticament reemplaçada per “El qui ho desitgi, podrà passar a una altra secció”. Seria bo que els escriptors es fixessin en aquest punt de sintaxi. Que repassin els nostres documents antics, i veuran com, en tals proposicions de relatiu, el futur hi és usat normalment. Sols excepcionalment i amb certs verbs, hi apareix el present de subjuntiu. I és de doldre que el que era la construcció normal es trobi no solament preterida sinó absolutament arreconada en el llenguatge escrit d’avui: “També perdran llurs drets els que contrariïn els fins de la Societat...” / “Els vocals que no exerceixin càrrec determinat, estaran obligats a...” / “Les proposicions que els socis presentin, no seran discutides si...” / “Els socis que a la una restin en el local, seran invitats a...” / “Únicament els socis i els forasters que tinguin els drets de soci, podran...” / “Acordar les providències que estimi oportunes.” / “Expedir les certificacions que es lliurin...” / “Portar un registre en el qual constin...” / “Signar les comunicacions que la Societat trameti a...”. En tots aquests exemples creiem que seria preferible d’emprar el futur d’indicatiu en lloc del present de subjuntiu: contrariaran, exerciran, presentaran, restaran, tindran, estimarà, lliuraran, constaran, trametrà. No cal dir que en el dit reglament no hi ha ni un sol cas de futur.