Conviccions no negociables

L’11 de setembre de 2001 Occident es va adonar que les veus d’una part de l’Islam i les de les democràcies d’Europa i d’Amèrica no eren concordants, ni tampoc semblaven estar disposades a atansar-se. Després van anar passant coses terribles, incloent-hi la matança de París del 13 de novembre passat, o la de Madrid de 2004, o la de Londres de 2005. Per què ens maten? La correcció política no permet ni tan sols plantejar l’existència d’un conjunt de valors fonamentals que, ara per ara, no poden ser ubicats en cap zona mental comuna, en cap intersecció cultural. ¿Hi ha referents susceptibles de ser compartits? No ho sé. El que és evident és que n’hi ha d’altres que difícilment permetrien aquest consens intercultural. Es consideren innegociables i irrenunciables -tret, naturalment, que tots plegats optem per desfer-nos del llegat històric que ens ha portat a ser com som.

L’anterior frase podria ser signada i assumida de cap a peus per un demòcrata occidental i per un integrista islàmic. Paradoxalment, doncs, hauríem arribat a un primer acord... a còpia de constatar que en certes coses no hi ha cap possibilitat significativa d’acord real, si més no a mitjà termini. Es tractaria sens dubte d’un consens estrany, però d’un consens al cap i a la fi. ¿És una primera passa que serveix per estipular les condicions del diàleg? Tampoc ho tinc gens clar. De moment, però, aquesta primera passa no s’ha fet. Ben al contrari, s’ha partit d’uns suposats mínims que tots els interlocutors perceben, en realitat, com uns màxims. En el cas d’Occident, aquests mínims irrenunciables estan compendiats en la Declaració Universal dels Drets Humans (DUDH), un document aprovat el 10 de desembre del 1948 per l’Assemblea General de les Nacions Unides (resolució 217 A-III). Remarco tots aquests detalls per si algú ha oblidat que el que anomenem drets humans, sense cap altra especificació, és, en realitat, un text redactat per un conjunt de persones concretes en un moment històric molt determinat, i no pas un decàleg caigut del cel o una instància metafísica al marge del temps i de l’espai. No estic esgrimint cap posició relativista; em limito a fer una constatació objectiva. El relativisme és una cosa ben diferent: consisteix, per exemple, a equiparar cínicament la democràcia representativa dels països occidentals amb les decisions arbitràries d’un tirà d’opereta del Tercer Món. ¿La DUDH conté valors realment universals o és només una projecció etnocèntrica d’Occident? Per a molts, aquesta pregunta està mal plantejada. La DUDH no conté valors universals, sinó que té una pretensió d’universalitat, que cal situar al marge de l’origen històric concret d’aquells valors. L’objecció és sens dubte enginyosa, però ben poc convincent.

Comencem per desfer algun equívoc important. És cert que la DUDH va ser “aprovada per l’ONU sense cap vot en contra”, però expressar-ho d’aquesta manera és faltar a la veritat per omissió. En primer lloc, perquè a l’ONU del 1948 hi eren representats només 58 estats. La immensa majoria -en el sentit literal de la paraula: tres quartes parts dels actuals estats- estaven encara sota el jou colonial. És el cas de la quasi totalitat dels estats de tradició islàmica. En segon lloc, la DUDH no va obtenir cap vot en contra, però sí vuit significatives abstencions, a més de dues absències. Ni l’Aràbia Saudita ni la majoria de països comunistes van donar el seu vistiplau al document. Les idees que van inspirar aquests darrers països han passat a millor vida; les del primer país esmentat, ben al contrari, van revifar, i des d’aleshores no han parat de créixer. Avui dia, però, els valors que representa l’islam tradicionalista de l’Aràbia Saudita són simplement incompatibles amb el món del segle XXI. El jihadisme és una resposta agònica a una mentalitat obsolescent, inviable, que genera frustració, identitats tristes, malestar i aberracions com el pseudocalifat que controla l’Estat Islàmic.

Abans de provar d’estipular un diàleg intercultural sobre els valors que afecten els drets humans cal tenir molt clar què som i, sobretot, què volem continuar sent. No obrim, doncs, la porta falsa del relativisme, ni encetem debats primaris i insubstancials en què, d’una manera forçada, es contraposa llibertat i seguretat, per exemple. Limitem-nos a ser honestos, i comencem a parlar obertament sobre les idees a què estaríem disposats a renunciar i aquelles que no resulten negociables. El president Hollande ha tingut la valentia de començar per les segones, i això l’honora.