Publicitat
Publicitat

Cooperació, bitllet d'anada i tornada

La impactant, dura i lamentable notícia del segrest de dues dones cooperants del nostre país a Kènia ha posat un cop més el tema de la cooperació en boca de tothom. Aquests dies, ja sigui en cercles acadèmics, assistencials o simplement entre amics, es debat apassionadament una qüestió amb la qual tots ens sentim implicats d'una manera o d'una altra.

En general tothom està d'acord que la cooperació és necessària, però també que requereix una revisió i una racionalització important, i que actualment moltes actuacions s'haurien de replantejar. Tanmateix, a mesura que aprofundim en la conversa, es produeix una clara diferenciació entre aquelles persones que han tingut alguna experiència en aquest àmbit i les que no. La crítica fàcil és dir que els primers es mouen massa guiats pel sentimentalisme, mentre que als segons se'ls qüestiona la seva opinió pel sol fet que no hi tenen experiència pràctica. Però les coses no són tan simples.

És cert que tenir una vivència en cooperació és molt important, no només per als joves, sinó també per als adults. En la majoria dels casos, hi ha un abans i un després de l'experiència. Però amb això no voldria de cap manera mitificar la cooperació o envoltar-la d'un cèrcol d'heroïcitat. Tot el contrari: moltes persones coincidiran amb mi si dic que després d'una experiència d'aquest tipus es té la sensació d'haver rebut molt més del que s'ha donat.

Malgrat tot, no hi ha cap mena de dubte que hi ha moltes coses que haurien de millorar. De manera que davant dels més escèptics, cal acceptar que els esforços haurien d'estar molt més coordinats per evitar duplicitats, racionalitzar els sistemes de suport, establir continuïtat en els projectes, canalitzar i assegurar aportacions econòmiques, comprometre's amb les comunitats locals, garantir l'acompanyament a curt i a mitjà termini, i moltes altres coses més.

Si bé tot això és cert, no podem restar valor a l'experiència solidària, al que significa perdre la por i sortir de casa. A obrir els ulls i comprometre's, a assumir uns riscos gens banals i a enfrontar-se a un món que en general preferim ignorar. Hi ha tantes formes de cooperació com especialitats. En el cas dels estudiants, per exemple, les aportacions sovint són, lògicament, senzilles i no prolongades en el temps. Però més enllà del seu valor intrínsec, són experiències que els deixen una profunda petja; veuen realitats punyents i sovint difícils d'assumir que probablement els influiran en les seves decisions de futur. De vegades, fins i tot, són accions generoses i valentes, com la d'uns joves que van salvar la vida d'un jutge a Guatemala. En altres ocasions comporten riscos de conseqüències inassumibles, com és el cas de l'Ana, una jove llicenciada en dret, alegre, brillant i plena de vida, que va contreure una estranya malaltia que se la va endur per sempre.

És possible que en el primer contacte els cooperants no hi aportin gaire, i que algú pensi que és només una mena de "turisme esnob", una manera inútil i poc racional d'ajudar. Jo no ho veig així. La majoria dels joves es comprometen amb el país on han estat, establint-hi llaços i vincles de futur, com la Lara, que poc temps després de la seva estada a Bolívia hi va tornar per adoptar-hi la seva filla.

Pel que fa als professionals, encara que hi ha moltes formes de cooperació, sempre són necessaris el rigor i l'autocrítica. De fet, són moltes les experiències en què s'han invertit temps, dedicació i diners i després s'han esfumat, han quedat en no res. Quan passa -perquè passa- crec que s'ha d'acceptar amb la màxima humilitat possible: no és la nostra obra la que s'esborra, i en qualsevol cas sempre en quedarà alguna cosa, encara que no sigui tangible. I és que no ho podem avaluar amb la nostra mentalitat, no podem creure que pel fet que haguem planificat bé un projecte, tindrà èxit i continuïtat en el temps. Crec que aquesta és una de les realitats que costa més d'acceptar, amb el risc afegit que la decepció ens pot convertir en persones desconfiades, poc proclius a seguir treballant en aquest àmbit.

En aquest sentit, hi ha qui arriba a la conclusió que val més prioritzar projectes i garantir resultats. Eludir riscos i protegir la seguretat dels participants. Però fins ara ningú no ha trobat la fórmula perquè tots aquests elements convergeixin en la dosi adequada.

Altres vegades hi ha qui es desespera i es pregunta si té cap sentit ajudar uns quants desvalguts quan en són centenars o milers els que no reben cap tipus d'ajuda. Penso que aquest tema és especialment difícil per als metges, i recordo el que escrivia el meu fill Lucas des de l'Hospital de Sant Joan de Déu de Lunsar, a Sierra Leone: "Les mares et saluden pel passadís amb el millor dels seus somriures i t'agraeixen la feina feta, però tu encara no saps el que ha d'arribar. Com tampoc no saps si el que ja has fet no acabarà -com tot el que passa aquí- complicant-se fins a l'infinit. Alguns nens se n'estan sortint, es curaran! I ho noten, et somriuen i, malgrat el que els toca viure, es pot percebre una mica de felicitat en els seus rostres! Suposo que això deu ser el que fa que sobrevisquis a l'Àfrica. No ho sé. Aquí tot és molt difícil i viure-hi és una odissea. De vegades ens preguntem què hi fem aquí, ens lamentem de com ho estem passant de malament o de com costa de treballar en aquestes condicions. Però els que estan fotuts són ells! Que injust! Nosaltres, tard o d'hora, tornarem a casa".

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT