Publicitat
Publicitat

La Copa de l'Elefant

Avui és el gran dia: es juga la Copa de l'Elefant, que és la nova manera com des del desafortunat incident de Botswana (desafortunat sobretot per l'elefant que ja no és entre nosaltres, pel monarca espanyol i el seu maluc i, lògicament, per la dramàtica situació econòmica de les nostres butxaques) s'ha rebatejat la Copa del Rei. La juguen a Madrid (capital de la metròpoli), ai las, catalans i bascos. Si l'any passat la Federació Espanyola de Futbolja va haver d'apujar els decibels fins als núvols, i la meitat dels que jugaven a València eren madridistes de pro, és a dir, espanyols de soca-rel; enguany que el fantasma del separatisme es fa visible de manera especialment capriciosa i emblemàtica damunt del terreny de joc ja hi ha qui vol prendre mesures més dràstiques. Els partits ultradretans espanyols (Falange i altres: Patriota Español, Vieja Escuela Madrid i Acción Juvenil Española - Movimiento Católico Español) han convocat una manifestació " contra las provocaciones del separatismo catalán y vasco ". És fantàstic! Que els aficionats de dos clubs de futbol que arriben a una final vagin a veure el partit allà on els manen és una provocació, però que ells convoquin la manifestació i sigui aprovada, poca broma, pel TSJM; això és un acte de normalitat democràtica! D'altres, com Esperanza Aguirre, han demanat que se suspengui la final i que se celebri a porta tancada per evitar les protestes nacionalistes i les xiulades. És fascinant. La repetició fins a l'extenuació que no s'ha de barrejar política i esport és esgrimida, paradoxalment, per qui més traça té a barrejar-los. Que no s'ha de fer és només l'expressió retòrica i prêt-à-porter d'una fal·làcia que no per gastada deixa de fer-se servir. La premsa espanyola és especialista a donar lliçons magistrals de barreja. Ho fa cada setmana quan hi ha F-1 o motos o NBA, o on hi hagi espanyols . El mateix concepte selecció nacional és polític i les competicions esportives, des dels Jocs Olímpics, també ho són. El problema, com sempre, és saber on s'acaba el teu nacionalisme i on comença el de l'altre. Tanmateix, les lliçons de llibertat que alguns pretenen donar són aquestes: "¿Que no m'agrada que hi hagi seleccions catalanes o basques, ni draps que alguns irreductibles s'esforcen a considerar que són banderes nacionals i que aquests mateixos que no comparteixen els sacrosants signes nacionals -que és tan evident que ho són i que és tan natural que ho siguin- xiulin la fanfàrria del himno nacional ? Doncs els prohibeixo, els tanco, els denuncio..." I ho deixo aquí perquè la progressió podria ser perillosa! De fet, ja ho ha estat, i no fa pas tant.

Polititzar, segons el DIEC, és "donar una dimensió política (a una cosa que no en té), donar consciència política (a algú), fer-lo participar en l'activitat política". O sigui, que hem d'inferir que ho és obligar un esportista a jugar en una selecció que no sent com a pròpia, multar-lo si es nega a anar-hi, expulsar els que defensen les altres seleccions nacionals dins d'un mateix estat o esgrimir el passaport espanyol com a argument per excloure la Federació Catalana d'Hoquei de la FIRS, entre molts altres exemples. Ras i curt: prohibir tenir seleccions pròpies, ¿no és polititzar l'esport? La imatge del Sr. Paniagua, passaport en mà, em recorda el fotograma d' Arma letal 2 en què un polític sud-africà s'escuda rere el passaport per poder continuar sent traficant i corrupte dient: " inmunidad diplomática "(ho he escrit en castellà perquè, naturalment, la vaig veure doblada a l'espanyol, que tothom sap que és la llengua que parla Mel Gibson en la intimitat). Però és que les esferes públiques i privades són molt importants. I el que és personal ja sabem que és polític. L'esport serveix per crear una identitat nacional que s'expressa amb uns determinats valors culturals (els sona, la roja ?). Doncs això és així sempre, no discrecionalment, i que quan és dels nostres és un signe de normalitat i quan és dels altres és una mostra de radicalitat excloent. Passa quan criden "¡Viva España! " i quan cantem "Visca el Barça i visca Catalunya!": estem enfortint la nostra consciència nacional. Però les consciències van molt cares, i n'hi ha de primera i de segona categoria. Ho deia amargament Tísner, de qui precisament dilluns se celebren els 100 anys del naixement, en constatar: "La lamentable tendència nostra a afluixar. Nosaltres som un poble que no deu tenir consciència nacional". Joan Sales (un altre dels commemorats en aquest 2012) afirmava: "Arribo a sospitar que a tot arreu del món s'és patriota fora de Catalunya; això sol explicaria per què anem de recules des de fa quatre segles". Encara més: "Els catalans acumulem tres-cents anys fent l'imbècil, això vol dir que no és que hàgim de deixar de ser catalans, el que hem de fer és deixar de fer l'imbècil". Trista vigència de Sales, que se sentia català "senzillament com un albercoc se sent albercoc i no préssec". Doncs a veure si ens ho apliquem i deixem de fer el préssec.

La xiulada que avui es produirà, encara que a l'entrada del camp las fuerzas de seguridad del estado (que hauria de ser el de todos , mentre no es demostri el contrari) requisin tots els xiulets i les estelades, és una expressió simbòlica del legítim rebuig que experimentem davant el menyspreu i l'espoli sistemàtics que es produeixen en tots els àmbits, lingüístic, polític, cultural, artístic, esportiu i, esclar, econòmic. Un rebuig eixordidor, però democràtic. Molt més que no pas l'hereu del Caudillo.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT