Copagament progressiu

L'ambient social és calent a Catalunya per la presentació dels pressupostos de la Generalitat. Ho és per motius molt més greus a Grècia i a Portugal. I més ho serà quan s'hagin d'aprovar uns pressupostos a Espanya. La preparació d'un pressupost és la resposta a una pregunta molt simple: ¿Com financem el nostre estat del benestar? El que diré, ho dic des de Catalunya, però val per a tots els casos.

A Europa, que és on neix el sistema polític que suporta l'estat del benestar, aquest sistema és la conseqüència de voler aconseguir alhora llibertat i pau social. Es basa en quatre principis. 1. Democràcia com a sistema, i rebuig de qualsevol dictadura (tant militar com del proletariat). 2. Economia de mercat lliure, amb una regulació que n'eviti els abusos, i rebuig de la planificació centralitzada. 3. Redistribució de rendes per corregir i disminuir les desigualtats que ha creat el mercat. 4. La redistribució es feia, no només traspassant diners dels uns als altres (pensions...), sinó recaptant diners per via fiscal i posant en marxa serveis gratuïts, pensats inicialment per als menys afavorits. Amb els diners aportats proporcionalment per tots els ciutadans, es finançaven uns serveis destinats, sobretot, a la part amb menys ingressos de la població.

Aquest mecanisme, que encara funciona en alguns països, té un gran inconvenient: porta a l'existència d'un doble nivell de serveis. Una sanitat privada per als que tenen recursos, i una sanitat pública i gratuïta per als altres; una escola privada per a alguns i una escola pública i gratuïta per als altres; unes universitats privades per als rics i unes universitats públiques i gairebé gratuïtes per als altres... La qualitat d'uns serveis i dels altres no és la mateixa i condiciona les oportunitats dels ciutadans per a tota la vida. En tenim exemples actuals molt coneguts, als EUA.

Per evitar aquest problema, i alguns altres com la desprotecció dels que no treballen, a partir de meitat del segle XX es va anar desenvolupant progressivament la tesi dels serveis de cobertura universal, és a dir, serveis públics de qualitat i gratuïts, oberts a tothom, independentment de les seves condicions. Per aconseguir finançar-los va caldre augmentar la recaptació fiscal i fer-la més progressiva, de manera que les rendes altes paguessin proporcionalment molt més i tothom tingués accés gratuït a uns serveis de qualitat, fins i tot els que no en tenien necessitat.

Aquesta situació, més o menys estable fins a meitat dels 90, es va anar degradant per dos motius. Per la part dels serveis es va anar augmentant la cobertura i la qualitat, és a dir, el cost. I per la dels ingressos, enlluernats pels que provenien del negoci immobiliari i amb el pensament que durarien sempre, es van anar suprimint altres impostos (patrimoni, successions) i es va reduir molt la fiscalitat de les rendes del capital en l'IRPF. L'arribada de la crisi ens ha deixat davant d'una trista realitat: els ingressos no cobreixen les despeses, i alguns ingressos no tornaran. D'altra banda, el repartiment de càrregues fiscals entre rendes del treball i del capital s'ha desplaçat molt cap a les primeres i redueix l'equitat del sistema. Això fomenta la indignació, i també la falta de reacció de l'esquerra.

¿Què és el que s'hauria de defensar per als propers anys? 1. No s'ha de disminuir el nivell dels serveis públics. Això vol dir un no a les retallades de qualitat, i un sí a les que es facin millorant l'eficiència o eliminant els abusos. 2. Cal mantenir els serveis universals per evitar tornar al doble nivell de qualitat. 3. Per poder mantenir el nivell i l'abast universal cal augmentar els ingressos, sigui per la via fiscal o sigui a través del copagament. En tot cas, els nous ingressos han de servir per garantir la sostenibilitat i també per recuperar la progressivitat del sistema, és a dir, que han de provenir més de les rendes altes que de les baixes. 4. La millor solució seria algun nou impost relacionat amb l'energia o l'especulació, o reintroduir l'impost sobre el patrimoni i l'impost de successions (tots dos reformats per evitar-ne els inconvenients) i acostar la fiscalitat de les rendes del capital a les del treball. 5. Si això és difícil, tant per raons tècniques com polítiques (no és fàcil tornar enrere en decisions recents), cal mantenir l'accés universal a aquests serveis però introduint-hi un copagament progressiu, en què les rendes baixes tinguin els serveis gratuïts i a partir d'un cert llindar s'establexi un copagament progressiu segons la renda i el patrimoni.

Si aquestes reformes es posen en marxa, unes retallades momentànies, per salvar la situació a curt termini, segurament es podrien acceptar. Però no sembla que sigui el cas...