Publicitat
Publicitat

Cornuts i pagar el beure

Cap als anys 50, des de Tremp s'organitzaven viatges a Lourdes. S'omplia un d'aquells autocars de caires xatos que, al cap d'unes hores de trajecte, deixaven els viatgers fora de combat. Bastants bitllets s'havien comprat estalviant pessetes de les despeses bàsiques. Dedueixo que hi havia prou gent amb necessitat que algun miracle s'esquitllés en la seva vida, i no m'estranya per tot el que acabaven de passar i tal com era de gris el dia a dia. La meva mare s'hi va apuntar un cop i explicava que, acabats d'arribar a lloc, mentre caminaven en grup cap a l'hotel, un home va exclamar: " Espagnols! ", i va escopir a terra. Ella va pensar que els consideraven ciutadans de poca categoria perquè venien de l'Espanya fosca. La dictadura franquista no feia gaire bonic mirada des d'Europa.

Tenim tendència a identificar els altres i, durant tota la vida, en tant que individus, som identificats. Si ens coneixen, ens relacionen amb el poble on hem nascut, la casa d'on provenim, l'escola o la universitat on vam estudiar, amb algun professor destacat de qui hem estat alumnes. Pel cognom, amb les qualitats o els defectes dels pares, dels germans, amb una nissaga d'ofici, professió o tendència determinada. No fa gaire hem llegit i sentit, astorats, com el fet de dir-se Millet va procurar a l'anterior president del Palau de la Música, per part de persones ben diferents, una confiança fora de mesura. A partir dels fets delictius que ha confessat, segurament el signe del cognom ha canviat, també injustament, cap a la banda oposada.

Quan no coneixem, podem identificar per la pell, amb una raça; per la manera de vestir, amb una classe social; per les paraules, amb un país. Per la ciutat, la comarca o la pàtria, amb les tòpiques qualitats, o encara més, defectes, que per alguna causa un dia es van fixar. Avars, ganduls, alegres, cagadubtes, tossuts… Fa aproximadament un mes em comentava un professor italià, que imparteix classes en una universitat a prop de Roma, que a ell i a molts compatriotes, Berlusconi els provoca una barreja de rebuig i vergonya, però que ja ha comprovat, esbalaït, que una altra part dels votants del seu país el tornaven a elegir: "I ho continuaran fent, amb ganes". Hi havia donat molts tombs i n'havia trobat la causa. "Algunes persones aspiren, senzillament, a ser com ell. Rics. I fer el que els vingui de gust, sense cap barrera moral o social. Viure sense estar subjectes a cap norma". Com que aquest professor veu el futur molt negre a la seva terra meravellosa, es planteja d'anar-se'n ben lluny. Em va parlar del Japó i d'Austràlia. Allà on pugui formar una família, impartir classes i dedicar-se a investigar. A Itàlia ara li resulta impossible. Hi guanya massa poc i, a més, aquell governant, a qui Umberto Eco ha definit com un mort vivent perillós, el té desmoralitzat. Mentrestant, Berlusconi ha superat una altra moció de censura i molts italians han ocupat els carrers per protestar. He vist fotos d'extrema violència que m'han impressionat, però no pas tant com la tristesa del jove professor. ¿Com podria identificar-lo amb el president del govern o amb alguns sorollosos turistes italians que em trobo sovint a la Rambla?

Quan pertanys a un país com el nostre, amb una cultura diferenciada de l'oficial de l'Estat, dins del qual ets comptat, poden identificar-te com a aficionat de les curses de braus, encara que potser ara els en quedi algun dubte. O donar per fet que tens costums que disten molt de ser els teus; posem per cas: parlar alt, sopar tard, tenir el cotxe deixat, ballar sevillanes.

De vegades, els escriptors catalans passem a ser "escriptors espanyols" en algun mitjà estranger, quan, justament, Espanya s'identifica amb una única llengua, el castellà, que d'aquesta manera s'ha denominat espanyol. Si un públic francès, alemany o italià ens pregunta quin ressò tenen els nostres llibres a Espanya i expliquem que els llibres en català a penes es tradueixen a l'espanyol perquè els editors ja saben que no es vendran i ho poden demostrar, els creem una gran incomoditat. Normalment, la impressió que en treuen és que som uns extremistes i per això parlem d'aquesta manera, quan, com a mínim, voldríem no rebre certes preguntes.

Es necessita un gran esforç per desidentificar-se i tornar-se a identificar. S'ha de parlar molt i, en general, hi ha poques ganes d'escoltar. Sol esperar-se amb recel que l'identificat accepti mansament l'etiqueta rebuda i enfronti l'acció que se n'espera, que es deixi d'històries. Però, si malgrat tot, l'interrogat s'hi esforça i s'explica, com deia abans, el resultat acostuma a ser inútil. Ara bé, crec que és positiu intentar-ho, fer-ho per un mateix.

El cas és que la meva mare -la família de la qual va ser una de tantes esclafades per la guerra i, en acabat, enfonsades per la dictadura- no es podia acabar que, anant a Lourdes com anava per demanar a la verge que li fes la vida més tolerable, l'haguessin identificat amb una dona menyspreable perquè vivia en un país sense llibertat.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT