Corrupció, monarquia i segona Transició
Dimecres el Congrés va fer públiques les declaracions de béns dels diputats espanyols, incloent-hi les dels líders polítics. Seria ingenu creure que tots tenen només el patrimoni personal declarat, però fer-lo públic fa que tota fortuna oculta que pugui emergir els converteixi en mentiders i delinqüents i pressioni a favor de la seva honestedat.
¿Cal aquest estriptis econòmic dels polítics? Dins del capitalisme, tenir poder polític equival a prendre decisions que fan que tercers guanyino perdin milions. Tenir poder, doncs, vol dir ser temptat amb comissions i suborns. I això fa molt important, per combatre la corrupció, detectar els enriquiments sobtats i inexplicables mentre s’ocupa un càrrec públic.
Però just al bell mig del sistema polític espanyol, exercint de símbol i de referent, el flamant cap d’estat d’aquesta democràcia s’escapa del tot d’aquest control. Ja és un tòpic dir que no es pot estar molt de temps al poder sense corrompre’s gens. I sembla més que lògic que, en el cas d’algú que s’hi està de per vida, els controls siguin extrems en lloc de ser inexistents.
Que líders polítics que van de campions de l’anticorrupció i de la regeneració democràtica no gosin exigir al cap d’estat la mateixa transparència que s’exigeixen a ells mateixos potser indica que tenen més ambició política que dignitat ciutadana.
Cal una segona Transició perquè la primera -tutelada pel soroll de sabres i els hereus de la dictadura- té evidents dèficits democràtics. ¿Era llavors el mal menor? No ho sabrem mai. Però el que sí que sabem és que un d’aquests greus dèficits va ser fer opaca la fortuna personal d’un cap d’estat irresponsable davant la justícia.
Felip VI rebrà, si no l’ha rebut en part, una fortuna que ignorem a quant pot pujar i com s’ha fet. Una fortuna que s’afegirà als milions que ja rep dels nostres impostos. Una fortuna que no podem saber quin vincle té amb favors polítics, amb corrupció. Mantenir-la opaca al mateix centre simbòlic de l’Estat no és compatible amb regenerar la democràcia.
De fet, a molts ens costa entendre que la democràcia sigui compatible amb la monarquia, però si algú creu que ho és i vol mantenir-la, hauria de posar els mitjans perquè almenys ho sembli. I no ho sembla, sembla feudal, si manté el doble blindatge que suposa ser immune a les lleis i opaca en termes de fortuna personal.
Ens voldran fer creure que regenerem la monarquia jutjant Cristina, però és més creïble que Cristina sigui només banal normalitat en el clima moral que crea la impunitat. Si d’alguna cosa ens ha de servir el cas Nóos, i la tan invocada reforma constitucional, és per fer exigible i extensible al cap d’estat la declaració de béns que dimecres van fer els diputats. Tenim dret a saber què té o pot heretar, a intentar esbrinar d’on ha sortit i a preguntar-nos si és ètic i presentable que s’ho quedi. I, en cas que s’ho quedi -malgrat tot-, potser haurà arribat l’hora de triar en referèndum entre república i monarquia. Si perdem l’altre -que tot pot passar-, seria un premi de consolació.
