Publicitat
Publicitat

VISCA EL SISTEMA

Cortesies amb Catalunya

Fa uns dies, l'escriptor Roberto Saviano advertia en un tuit que l'eventual construcció d'Eurovegas podia convertir Catalunya "en el centre de reciclatge mafiós d'Occident. La primera cosa que em va venir al cap en llegir-ho és que Saviano du camí de convertir-se (si no s'hi ha convertit ja) en el proper català d'adopció i de referència. De moment teníem Bruce Springsteen, Woody Allen i Paul Auster (que la setmana passada corria per Barcelona). I ara estem a punt d'afegir-hi Saviano, autor d'un llibre titulat Gomorra i persona cèlebre pel fet de ser perseguit a mort per la Camorra napolitana. Saviano planta cara als dolents i diu coses assenyades cada vegada que obre la boca, ni que sigui per badallar. És un dels nostres, per tant.

Springsteen ens fa feliços cada vegada que, en els seus concerts, planta una senyera dalt de l'escenari (al costat de les barres i estrelles americanes) i té la gentilesa de deixar caure algunes frases en català quan s'adreça al públic. Woody Allen ens va ensenyar la seva idealització de la capital catalana a Vicky, Cristina, Barcelona , un film que potser no mereixia l'acarnissament que li van dedicar els seus detractors més encesos, però que evidentment no era, ni de molt, tan brillant com el que ha dedicat a la capital francesa amb l'esplèndid Midnight in Paris (i això fa ràbia). Per la seva banda, Paul Auster (escriptor davant de qui cal treure's sincerament el capell per un grapat de novel·les que mereixen tota casta d'entusiasmes) ens va transmetre fa uns dies, en la seva visita al CCCB, la seva admiració pel rei d'Espanya: segons Auster, la intervenció de Joan Carles de Borbó i Borbó - Dues Sicílies en el cop d'estat va ser tan providencial que, només que no hagués fet altra cosa en la seva vida, el monarca ja mereix la gratitud eterna dels demòcrates del món. Sense rebaixar la meva personal i humil consideració per l'autor d' El Palau de la Lluna i Leviatan , em permetria de dir-li que fa gràcia que digui això quan feia pocs dies que Der Spiegel ens havia revelat la "simpatia i comprensió" del rei espanyol pels colpistes del 23-F, i quan en faltaven pocs perquè el seu distingit gendre comparegués davant del jutge per mirar d'espolsar-se corrupteles i teranyines diverses. La indulgència d'Auster envers el monarca s'entén una mica més quan ens explica que la nit del 23-F va ser la primera que va passar amb la seva esposa, Siri Hustvedt. Caldria matisar que l'alegria d'un milà enamorat no redimeix la desesperança de tot un país.

En qualsevol cas, tant Auster, com Allen, com Springsteen, són -cadascun en la seva disciplina- creadors de primera línia, i és ben comprensible l'alegria que suscita en molts conciutadans la bona connexió que mantenen amb aquesta pàtria dissortada i etc. No estem gens segurs, en canvi, de poder dir el mateix de Sheldon Adelson, i tampoc de Roberto Saviano. Al cap i a la fi, com diu Ferran Torrent en la seva entrevista amb Albert Om: que portin aquí l'Eurovegas, que els mafiosos ja els tenim.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT