Publicitat
Publicitat

ESMOLET DE PARAULES

Covardia

La paraula antiga era coardia , que deixa endevinar millor el seu origen, ve de cua , no se sap si perquè el covard gira cua o se'n va amb la cua entre cames.

Els nostres diccionaris ens diuen que és covard qui té por del perill, una definició que només exclou els estúpids, els desesperats i alguns psicòpates. I és que sovint l'han invocat per convertir persones decents en màquines de matar. Films com Camins de glòria han denunciat admirablement quina mena de sàdics executen presumptes covards.

La manipulació del terme arriba a l'extrem que mentre un George Bush espantat titllava de covards els atacs suïcides de l'11-S, l'integrisme islàmic hi veia sublim valentia.

Si la portem a la vida quotidiana, jo la definiria com la incapacitat de plantar cara als reptes amb coratge.

I, si ens posem filosòfics, seria el que no ens permet fer el que en el fons sabem que és just en aquelles situacions en què, si ho fas, ho pots pagar molt car.

El covard que no sabem si tenim a dintre s'està quiet i amagat mentre tot va com una seda, però el futur ens posa sovint una situació límit que el pot obligar a sortir. A alguns els va arribar fa uns dies a l'illa de Giglio, però a molts, de manera no tan èpica, ens arriba ara mateix entre EROs, parents a l'atur i veïns desnonats.

Contradic de ple els diccionaris: per no ser covard s'ha de tenir por. El contrari de la covardia no és la valentia impulsiva, inconscient o imposada, sinó el coratge que ens fa tirar endavant sabent ben bé quin és el risc i amb l'ai al cor.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT