Publicitat
Publicitat

Cranis cràpules (1)

Sempre m'ha commogut la història del cap del general Moragues, exposat en una gàbia pública durant catorze anys. El que sorprèn és que hi hagi tants cranis amb història pròpia, unes històries delirants que tot just comencen amb la mort del seu propietari.

A Mèxic, per exemple, el cap de Pancho Villa és objecte d'una polèmica nacional des d'una data tan llunyana com el 1926. Aquell any un general, Francisco Durazo, va llegir un pamflet nord-americà que oferia 50.000 dòlars pel cap del Centaure del Nord. Durazo va ordenar que desenterressin el cos i el decapitessin a cops de destral. Si Durazo no hagués estat un alcohòlic en tractament psiquiàtric, potser hauria entès una evidència: que el pamflet estava caducat. Exactament des de la mort de Villa, tres anys abans.

A partir d'aquí comença el misteri. El cos és recuperat, però el crani no. Hi ha una corrua de sospitosos: William Mahon, un ianqui que va fotografiar el cementiri saquejat; Emil Holmdahl, un miner suec a qui Durazo va voler encolomar el mort (o el crani del mort), o un tal Ernesto Weissel, que era el xofer de Durazo i que potser va fugir amb el cotxe de Durazo i el crani de Villa. Fins i tot hi ha una llegenda urbana, increïblement estesa, segons la qual el iaio de George Bush pare va comprar el crani i avui en dia es fa servir a les cerimònies d'una de les associacions universitàries més elitistes del món, els Skulls and Bones (Cranis i Ossos), que agrupa estudiants d'extrema dreta de Yale. Segons aquesta llegenda, el crani de Villa compartiria cerimònies amb el de l'indi apatxe Gerónimo.

El crani rodolador francès per excel·lència és, ni més ni menys, que el de Descartes. Descartes va tenir la mala idea d'instal·lar-se a Estocolm per donar classes a la reina Cristina. No va durar gaire. Cinc mesos després es moria, de pulmonia segons els metges o potser enverinat pels seus rivals a la cort sueca. Les despulles de Descartes van ser tornades a França. La sorpresa va ser que en obrir el taüt es va descobrir que el cos hi era, sí, però li faltava el crani. El culpable havia estat un oficial de la cort, un tal Isaac Planstrom. No se sap per què Planstrom va tenir una idea tan retorçada com obrir el taüt, decapitar el cos i tornar a tancar la caixa. Potser era un gran admirador del filòsof, perquè el cap es va passar dècades en una prestatgeria del seu domicili particular. El que se sap del cert és que Planstrom era un peça; va morir ple de deutes, i paradoxalment va ser això el que va permetre que es recuperés el crani de Descartes.

A falta d'objectes de més valor, els creditors de Planstrom es van endur el crani i el van subhastar. El més increïble és que es va passar gairebé tres segles de subhasta en subhasta. Al segle XIX Cuvier, el famós paleontòleg francès, va descobrir l'existència del crani gràcies a la correspondència que mantenia amb científics suecs. Un d'aquests, un químic, va comprar el cap i el 1821 el va cedir gentilment al seu col·lega francès.

És com si la història post mortem dels cranis famosos s'adapti a l'imaginari de cada país. Si de Mèxic es predica que és un lloc truculent, els seus cranis viuran peripècies truculentes. Però si el país és França, oi que n'esperem una mica de glamur? La grandeur va entrar en acció i el crani va tenir una rebuda apoteòsica. Van dipositar-lo solemnement al Musée de l'Homme, on encara és exposat. Per cert, durant el seu llarg periple els propietaris es van entretenir escrivint a la volta cranial diverses inscripcions. La més adequada, justa i finament descriptiva diu: "Crani de Descartes, del qual Isaac Planstrom es va apoderar el 1666 i que des d'aleshores està amagat a Suècia".

Com és ben sabut la rivalitat entre França i Anglaterra s'estén a tots els àmbits, i la disciplina dels cranis deambulants no podia faltar. El crani anglès que amb peripècies fa la competència al de Descartes és el d'un altre filòsof: Jeremy Bentham, l'inventor de l'utilitarisme filosòfic.

Bentham era un home vanitós, com ho demostra que volgués ser momificat, i que el seu cos s'exposés al University College de Londres. Per desgràcia, els embalsamadors ho van fer tan malament que el cap es va desprendre. Van substituir-lo per un de cera i, incomprensiblement, el de debò van deixar-lo als peus de la mòmia. Un bon dia els estudiants van obrir la gàbia de vidre on s'exposava la mòmia de Bentham, van robar el crani i el van fer servir per jugar a un esport que tot just s'havia inventat: el futbol. Les autoritats del College es van escandalitzar, esclar, però els nois van reincidir. I la cosa va empitjorar: els alumnes dels col·legis rivals van trobar d'allò més divertit segrestar el crani. En una ocasió van demanar cent lliures de rescat, i en una altra el crani va ser trobat en una consigna de tren de la ciutat d'Aberdeen. Als estudiants anglesos podríem aplicar-los una versió de la dita: "A quin cap cap encabir aquest cap en una capsa?"

Continuarem la setmana que ve, si no ens falla el cap.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT