Publicitat
Publicitat

Credo o caos

Pocs minuts després d'haver començat el primer número de The Book of Mormon ja es percep l'onada d'energia que s'aixeca del públic assistent a aquest espectacle musical. És una onada d'alegria, gratitud i rialles; una confirmació que aquest espectacle de Broadway està a l'altura de les entusiastes crítiques que ha rebut.

Aquestes onades van continuar, i al final el públic de què jo formava part es va aixecar amb una ovació eixordadora, com n'he vist molt poques. Hi ha quatre números musicals extraordinaris, i la resta de l'espectacle és intel·ligent, àgil i sorprenentment càlid. L'argument gira entorn d'uns missioners mormons que es troben en una regió d'Uganda devastada per la sida i dominada pels senyors de la guerra. Ridiculitza el mormonisme però no els mormons, que tot i estar una mica sonats, al final són dignes d'admiració.

El tema central de The Book of Mormon és que moltes històries religioses són absurdes: com ara la idea que Déu hagi enterrat unes planxes d'or al nord de l'estat de Nova York. Moltes doctrines religioses són rígides i no toquen de peus a terra. Però la religió pot aconseguir coses extraordinàriament bones, sempre que els ensenyaments religiosos s'interpretin des d'un punt de vista metafòric i no literal; sempre que s'entengui que en última instància, més enllà dels detalls superficials, totes les religions prediquen l'amor i el servei als altres; sempre que la fe es practiqui amb obertura de mires i amb tolerància respecte a les altres creences.

Aquest amable missatge infon a l'obra humanitat i compassió. També encaixa molt bé amb un públic nord-americà culte. Són molts els nord-americans que sempre han admirat les creences que són espirituals i no doctrinals, pluralistes i no excloents; que ofereixen instruments per servir el bé comú i que no es veuen enterbolides per judicis teològics intolerants.

L'únic problema de The Book of Mormon (només te n'adones quan hi penses després) és que aquest tema no es correspon amb la realitat. Al món real, la religiositat vaga, emotiva i no doctrinal no perdura. Les religions que creixen, que ajuden i motiven les persones per fer actes de servei heroics acostumen a ser teològicament rigoroses, de pràctica laboriosa i de conviccions molt categòriques respecte al que és Veritat o Fals.

Això és així perquè les persones no són déus. Per molt especials que es considerin alguns, no tenen la capacitat d'entendre el món per si mateixos, ni de fixar unes normes de conducta per si mateixos, ni d'imposar els models més elevats de bona conducta per si mateixos, ni d'evitar les temptacions de la peresa per si mateixos.

Les religions que prosperen tenen exactament el que The Book of Mormon ridiculitza: teologies comunitàries i doctrines i codis de conducta arrelats en la reivindicació d'una veritat absoluta.

Una teologia rigorosa dóna als creients un mapa de la realitat. Potser aquests mapes semblen eixuts i esquemàtics -com la majoria de mapes si els comparem amb la realitat-, però contenen la saviesa acumulada de milers de creients que durant segles han afrontat viatges i proves semblants.

Una teologia rigorosa permet als creients analitzar el món des d'un punt de vista intel·lectual i emocional. Molts volen entendre la lògica eterna de l'univers, i recorren a la raó i la lògica per lluitar amb afirmacions i ensenyaments concrets.

Una teologia rigorosa ajuda la gent a fugir del conformisme mecànic. Sense unes normes intemporals, tots tenim la tendència a deixar-nos arrossegar pel corrent predominant. En canvi, les teologies rígides són contraculturals: insisteixen en uns principis i pràctiques que ens ofereixen un antídot contra la moda.

Una teologia rigorosa aprofundeix en els misteris amb uns mètodes que no estan a l'abast de la majoria de nosaltres. Per exemple, a l'assaig Creed or chaos , Dorothy Sayers assegura que l'avantatge del cristianisme és que dóna un valor al mal i al sofriment. El cristianisme afirma que "s'arriba a la perfecció a través d'un esforç actiu i constant per extreure un autèntic bé d'un autèntic mal". És una idea complicada que a molt pocs de nosaltres se'ns podria acudir fora d'una tradició teològica rigorosa.

Uns codis de conducta rigorosos ens permeten conformar el nostre caràcter. Els canvis de conducta canvien la ment i, per tant, els petits actes del ritual reforcen les xarxes del cervell. Que una mormona se sacrifiqui i no prengui cafè potser ens sembla absurd, però els actes constants de disciplina poden constituir la base per a extraordinaris actes d'autocontrol en moments decisius.

The Book of Mormon no és una obra antireligiosa. Es limita a assumir una visió de la religió sense arestes, basada sempre en metàfores creatives i mai en judicis severs. Els africans de l'obra s'adhereixen a aquesta mena de religió; això està molt bé en el context d'un musical hilarant.

Val la pena recordar, però, que les religions que prosperen a l'Àfrica real no són tan amables ni tan ingènues com la de l'obra. Les religions que prosperen a l'Àfrica real solen ser tan doctrinàries i conservadores que farien posar els pèls de punta al telepredicador fonamentalista Pat Robertson.

Jo vaig estar en un poble del sud de l'Àfrica devastat per la sida. L'humanisme vague dels estrangers benintencionats no va servir de gran cosa per canviar els arriscats hàbits de conducta de la gent. Els contundents sermons teològics de les beates -amb conceptes com el bé i el mal, la salvació i la condemnació- semblaven més eficaços.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT