Publicitat
Publicitat

Crisi i desinformació

Quan explota alguna cosa és interessant distingir entre qui ha encès la metxa i qui ha col·locat la càrrega. La metxa pot encendre's per raons intencionades o fortuïtes. La col·locació de la càrrega explosiva mai és accidental. Amb una certa perspectiva de la crisi, ja convé recapitular i determinar quin rol ha jugat cadascú. Recorden, al principi, quan tothom blasmava el sistema? "Cal refundar el capitalisme!", "La culpa és dels mercats!", etc. Especialment a casa nostra es va confondre qui havia encès la metxa (el sistema financer nord-americà) amb qui havia acumulat tota la càrrega que ha provocat una recessió sense precedents. El projecte europeu està penjant d'un fil perquè determinades administracions públiques han muntat un sidral d'unes dimensions incommensurables.

Quan s'està mal informat, el panem et circenses i la demagògia esdevenen inevitables. I davant una crisi com la que s'ha plantejat, convé distingir entre el bon governant i aquell que practica el populisme. Fins fa poc, la culpa de tot ha estat engaltada al liberalisme. Com a solució s'ha demanat més intervenció de l'estat: més despesa, més regulació, etc. No s'ha analitzat si el poder públic ja gaudia de prou protagonisme, i si el que ha succeït és resultat d'una mala actuació. Aquesta tendència a jutjar com a bo i desinteressat el que és públic, i dolent i interessat el que és privat, té, a casa nostra, molta acceptació. Però les mentides no poden aguantar-se per sempre.

La càrrega de profunditat d'aquesta crisi l'ha col·locada el sistema públic en connivència amb una part petita, però molt poderosa, d'un sector privat que actua lluny de les regles del mercat.

Per a alguns opinadors sembla no haver passat el temps -sobretot en el rellotge que els interessa-. N'hi ha que reclamen solucions keynesianes: que per reactivar l'economia l'estat gasti més. Com va fer Roosevelt als Estats Units arran de la Gran Depressió. Obliden explicar-nos, però, que quan Roosevelt va arribar al poder, el sector públic als Estats Units representava el 12% del PIB. Mentre que avui representa el 39%. I a la UE occidental és més del 45%. Esclar que hi ha elements que preferirien que el sector públic representés el 81% del PIB, com succeeix a Cuba. Definitivament, ens cal més bona informació i menys opinió ideologitzada.

A casa nostra, la fallida del sistema públic ha estat evident. I no per manca de diners. Sinó per excés, cosa que sempre comporta (tant en el domini públic com privat) la gestió lleugera.

Ningú pot reclamar avui que l'administració gasti més. Sobretot quan s'han descobert trens d'alta velocitat que no van enlloc, aeroports sense vols (inclòs Alguaire), hospitals sobredimensionats o poliesportius i casals culturals que no tenen cap sentit. ¿Que el sector privat hi ha participat? D'acord. Però tibats per la demanda d'un estat del benestar malentès. El constructor que feia un edifici no sabia si aquell edifici sobrava o no. Però l'estat tenia capacitat per saber quants edificis s'estaven fent a tot Espanya, i si n'hi havia en excés. I el Banc d'Espanya podia saber quants préstecs dubtosos estaven atorgant els bancs; i si el nivell d'endeutament del país era el correcte (vegin la nota al final de l'article).

Perquè una democràcia sigui viable, perquè un país mantingui el bon to econòmic i social, es requereix, sobretot, que hi hagi unes bones estadístiques. Que no es falsegin, com ha fet Grècia. I que les llegeixin els que governen, els particulars i les empreses. I que els mitjans de comunicació en ventilin les xifres per tal que la població no caigui en la demagògia.

La crisi dels anomenats PIGS és fruit de no haver volgut explicar a la població la situació macroeconòmica. I de no haver volgut actuar conseqüentment. D'haver malcriat una societat sense explicar-li que consumia més recursos dels que produïa. La paraula sostenible no és exclusiva dels ecologistes. El projecte europeu està en perill. I per culpa d'uns quants, només. I els ben asseguro que qui l'ha portat a aquesta situació no són pas les fàbriques de motors, ni de menjar, ni les empreses de transport..., ni tantes altres empreses com les que hi ha per tot el país.

Tot sembla indicar-nos avui que el sector públic i els sectors econòmics privats que viuen més arrambats al poder polític són els veritables responsables del problema.

(Nota: Per referència a alguns comentaris al meu article de la setmana passada, on parlava del desastre de les caixes catalanes, voldria recordar l'endeutament de les entitats financeres de cada país respecte al seu PIB. França: 80%. Alemanya: 94%. Àustria: 107%. Itàlia: 110%. Espanya: 170%. Per això amb alguns bancs d'altres països es pot ser indulgent a l'hora de fer les proves d'esforç. Ells no han donat préstecs en excés. La banca i caixes espanyoles, sí.)

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT