Crisi malaguanyada, temps perdut

Em desplaço a una fàbrica on la nostra empresa ha de fer una instal·lació. Havíem de començar a les nou i plegar a les dotze. Per manca de puntualitat i incompliments diversos, comencem a les dotze i acabem a les tres. Temps i diners perduts. D’aquesta experiència, barrejada amb altres impressions del dia a dia, en trec dues conclusions. Primera, la hispanització dels hàbits catalans és un fet inqüestionable que no havia tingut lloc mai abans amb aquesta intensitat. Segona, les úniques lliçons de la crisi que apliquem són aquelles que, des de fora, se’ns imposen pel mètode de l’“empassa-te-la!”. Només puc ser pessimista.

Atur. Principal problema del país. Catalunya té un 19% d’aturats. Cap altra regió europea amb el nivell econòmic nostre pateix una taxa d’atur similar. A diferència del nord d’Itàlia, l’estructura econòmica de Catalunya ha estat rebregada fins a esdevenir meridional. Els aturats són conseqüència d’aquesta acció.

Estructura del PIB. Sortim de la crisi sense un nou ofici per al país. Hi ha reactivació, i ja es pensa en el sector de la construcció i s’encimbella el turisme com a salvador. Governs indolents han deixat que el tortell del PIB català adoptés, gràcies als cacics locals, una distribució nociva. Que s’allunyés de la tradició industrial per aproximar-se a les economies gandules i de baixa professionalitat. La crisi no ha fet minvar aquesta vocació.

Endeutament. Una característica específica de la crisi espanyola és l’endeutament privat -va arribar a equivaldre a dues vegades el PIB-. Deute final adquirit amb institucions estrangeres -per fer préstecs, els bancs espanyols van demanar diners prestats a l’estranger-. D’ençà del 2008 aquest deute privat havia disminuït tímidament. Encara equival a 1,8 vegades el PIB. Però l’any passat va tornar a créixer. És a dir, la represa econòmica prové, en bona part, de l’endeutament. Ja hi tornem a ser.

Dèficit públic. Malgrat tots els ajustaments que s’han dut a terme, les administracions públiques espanyoles segueixen gastant un 6% més del que ingressen. Les reduccions anuals han estat molt petites, i la disminució grossa de l’any 2014 ha estat resultat d’haver inclòs la prostitució, les drogues i les armes a la comptabilitat del PIB. Ens fem trampes i ens felicitem pels resultats.

Productivitat. La competitivitat la componen (bàsicament) dos factors: el cost per unitat produïda i el nombre d’unitats produïdes per hora. Nosaltres hem augmentat la competitivitat gràcies a la reducció de salaris exclusivament, i no pas per la incorporació de tecnologia i la implantació de nous procediments i formació que permetin augmentar l’ output per hora treballada. Si no és per utilitzar-la per dir banalitats al Twitter, continuem menyspreant la tecnologia i la innovació.

Mercat de treball. No s’han fet les reformes que calia -vigents a tot Europa-. Seguim tenint treballadors de primera i els nous incorporats ho fan en condicions lamentables. Les patronals i els sindicats són un clar exemple d’immobilisme i d’incompetència interessada, protegits pels governs. Hi continuen sent els mateixos de sempre.

Hàbits. La crisi era una magnífica oportunitat per canviar d’hàbits (familiars i professionals). No s’ha fet res. Específicament en el tema dels horaris. Un acord entre sindicats, patronals, comunitat educativa i TV3 canviaria els hàbits horaris radicalment. No es fa perquè no es vol.

Banca. S’ha avançat en allò que no és mèrit nostre: la creació d’una autoritat central bancària europea -es redueixen les possibilitats de corrupció per proximitat al poder local-. Ara bé, hi ha hagut prou temps perquè cadascú s’anés fent el seu raconet. Les caixes han fet fallida sense responsables que paguin pels fets (principalment polítics). Després de la neteja amb diners del contribuent, les runes se les han repartides quatre: Santander, BBVA, La Caixa i Banc Sabadell. Ara Espanya és un autèntic cortijo bancari. El client ha perdut ventall d’oferta i el caciquisme ha augmentat. Les autoritats han vetllat perquè les entitats enfonsades no anessin a parar a bancs estrangers -que haurien ventilat el mercat espanyol-. Suposo que tots aquests buròcrates tindran premi quan pleguin de l’administració.

Resum. Ha succeït el que em temia: comencem a sortir tímidament de la crisi i ho fem sense haver-ne après res. Continua sent imprescindible una absoluta colonització de l’Europa avançada sobre nosaltres. No tan sols d’hàbits públics polítics sinó, també, privats. Igual que Llatinoamèrica (qui, si no nosaltres, els ho va ensenyar!), som incapaços d’aprendre dels propis errors i, menys encara, d’esforçar-nos per corregir-los.