Publicitat
Publicitat

SALVATGE COR

Cristians sense Crist i altres conveniències

De tota la sarsuela de l'arquebisbe, el més fascinant ha estat la reacció dels agnòstics. Per exemple, l'amic Melcior Comes comentava que això de Déu no ho veu gens clar, però que si l'Església fos un espai per parlar de bondat, amor i convivència s'hi atansaria com algun dia va al camp del Barça. Però l'Església no és un CAU ni la Facultat d'Educació Social i no crec que hagi de ser-ho.

El seu discurs oficial és duríssim i això ha forçat els contestataris a fer mil giragonses. Gianni Vattimo, a Credere di credere , ve a dir: sóc nietzschià, heideggerià, homosexual i, si no és una contradicció magníssima, crec que també sóc catòlic. Com fem molts, Vattimo conclou que el que és fonamental és l'amor, sigui com sigui, i no pas les estructures. Però calen un bon parell de pebrots -i molta barra, d'acord- per explicar a Déu i als apòstols que si no haguessin viscut tan aviat veurien les relacions d'una altra manera.

Suposo que insistim tant en els valors cristians sense Crist perquè l'alternativa a la moral religiosa està a les beceroles i de moment només serveix perquè Habermas i Apel venguin molts llibres i perquè els comitès d'ètica d'arreu visquin dels seus cacaus ontològics. Ara, és imprescindible que aquesta alternativa hi sigui. Ho diu molt bé la Begoña Román: ens cal passar de la moral religiosa de la bona consciència a una ètica dialògica. Hem de poder parlar de bé i de mal hi hagi Déu o no. Jo espero que Joan Sales s'equivoqués plantejant el dilema vital i moral entre la Creu o l'Absurd i que aquesta ètica dialògica s'imposi. D'entrada perquè els agnòstics no hagin d'anar a buscar valors entre els catòlics carques. Però sobretot perquè els cristians no hagin de sentir-se dir constantment que el seu discurs moral està bé però que, pel que fa al tema de Déu, vagin fent via cap al manicomi.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT