Cristóbal Serra és mort

És possible que algun lector es pregunti qui era Cristóbal Serra, que en efecte va cometre la indelicadesa de morir-se despús-ahir a Palma, massa d'hora a pesar del seus noranta anys cronològics. Doncs era un dels millors escriptors en llengua castellana de les últimes quatre o cinc dècades, i era mallorquí. Va tenir fama de rar i d'extravagant, qualificatius que s'han repetit molt en els epitafis que li han dedicat aquests dies els mitjans que s'han dignat a parlar-ne, i segurament això va afavorir el fet que la intel·liguèntsia literària espanyola el mantingués entaforat tota la vida dins el calaix reservat als marginals amb vocació de ser-ho.

I tanmateix, Cristóbal Serra (Tòfol, com sembla que li deien els seus pròxims) va ser un escriptor excel·lent. Un servidor no va tenir mai el gust de tractar-lo, ni tan sols d'intercanviar-hi un parell de mots de lletra. Però sí que he tingut el plaer de llegir alguns dels seus llibres, un plaer que recomano vivament perquè el continuem tenint a l'abast, malgrat l'absència física del seu autor. Péndulo , tal vegada l'obra més elogiada de Cristóbal Serra, una mena de poema surrealista en prosa, em sembla la rèplica més digna (i això vol ser un elogi) que ha tingut a Espanya el Plume d'Henri Michaux. I el seu Viaje a Cotiledonia és una crònica forçosament absurda sobre els vicis i les meravelles dels habitants d'una illa que podria ser Mallorca o el món sencer, i que agermana les visions de Ramon Llull, Francesco Colonna, Marco Polo i Giorgio de Chirico sense esforç aparent i amb un sentit de l'humor capaç de deixar l'ànima del lector literalment mentolada.

Com dèiem, de Cristóbal Serra i de la seva obra poca gent en va fer cas: n'hi ha a qui els agrada dir que això és degut a la seva condició d'autor en castellà en una illa com Mallorca, que com tothom sap està dominada pels talibans catalanistes. Però el cert és que el mainstream en castellà també genera els seus outsiders (ja em disculparan vostès els barbarismes), i que només Octavio Paz va tenir la vista de reconèixer, quan n'era hora, els múltiples mèrits de l'autor d' Augurio Hipocampo (juntament amb un parell de possibles i insignes hereus, com serien José Carlos Llop i Enrique Vila-Matas). L'admiració del Nobel mexicà, evidentment, només va servir per acabar d'enterrar la reputació que Serra es mereixia, a causa d'una llei de la termodinàmica anomenada enveja canina.

Tot i així, els elogis de Paz envers Serra han permès sortir del pas (em dispensin també la cacofonia) a les actuals autoritats illenques, que hi han pogut recórrer per adornar els seus condols oficials per qualcú que devia ser important però que no sabien ni que existís. Cristóbal Serra, acabem-ho aquí, va tenir sempre fascinació pels ases, com es pot comprovar al seu llibre El asno inverosímil , que recull tot el que el nostre autor va escriure sobre un animal tan humil com indispensable. Que la seva lletra i el seu esperit ens facin lliures de tots els ases majestàtics que circulen pel món.