Cruelment castigats
Deia Alain, el gran professor de filosofia de la millor cultura francesa de la primera meitat del segle XX, que “cal pensar en la política, perquè, si no hi pensem prou, serem cruelment castigats”. I el càstig anunciat pel mestre de Simone Weil o André Maurois ens està caient a sobre. És un càstig tenir un cretí com a màxim líder mundial, amb el perill que comporta per a tota la humanitat, i també ho és que, en la mateixa deriva, l’autoritarisme populista guanyi terreny a la democràcia.
Si superem aquest tràngol, que fa de mal dir, l’historiador del futur que estudiï el nostre present tindrà molt clar què destruïa la nostra civilització: els valors segregats per un sistema econòmic que ens incita a pensar des del jo i a ignorar el nosaltres. Pensem en la política? No diré que no si l’entenem com un espectacle que ens entreté i fastigueja alhora, que ens fa sentir més honrats que “tots aquests xoriços”. Però, en el sentit d’Alain o de Weil, pensar en la política vol dir fer-ne, comprometre’s. Quan Aristòtil ens defineix com a animals polítics, també ens està dient que sense política no som humans. La democràcia -ho tenia molt clar Hanna Arendt-és una àgora, no és una massa d’espectadors que voten. La conversió de ciutadans en consumidors buida l’àgora. Queden les urnes, esclar, però si llavors en surt Trump, té sentit culpar-ne la democràcia?
El temps que dediquem a triomfar aïllats -a intentar ser més rics i famosos competint amb els altres-és un temps que restem de triomfar socialment. Però és pitjor que això, perquè el primer triomf és un retorn a la barbàrie més sòrdida i vulgar. ¿Sota quantes tones de publicitat hem enterrat la idea que l’únic triomf que val la pena és morir sentint-se més humà en la intimitat del jo després d’una vida consagrada al nosaltres, encara que morim en un camp de concentració?
Ens hem proposat canviar d’horaris per tenir més temps. Cal esperar que no serveixi només per mirar més sèries o per fer-nos més massatges i omplir-nos la setmana amb coachs i acupuntors. Cal esperar que les reunions de pares o les assemblees de barri estiguin plenes; que revifi l’associacionisme, que es reobrin els ateneus i reneixi el somni republicà. Hem de canviar d’horaris, però sobretot hem d’assaltar un sistema de partits i grans corporacions que han convertit la política en un afer privat que es debat en reservats i llotges de grans estadis. Necessitem temps per recuperar la dimensió política com a dret i deure irrenunciable. Necessitem temps per no arribar al poc que tenim tan esgotats i embrutits que només ens queda esma per a l’oci passiu i morbós. Necessitem temps per sentir-nos la veu i els pensaments els uns als altres en peu d’igualtat i amb la ingènua ambició de canviar el món. Si no desaprenem a ser consumidors i tornem a aprendre a ser ciutadans, serem cruelment castigats: morirem sentint-nos menys humans en la intimitat del jo després d’una vida ignorant el nosaltres, encara que morim envoltats de bombolles en el més luxós jacuzzi.
