C’s com a paradigma
Inés Arrimadas és un personatge que ha entrat amb força dins el debat polític català, tot i que encara és l’hora que faci alguna aportació que vagi més enllà d’oposar-se al procés independentista. De la mateixa manera, el seu cap, Albert Rivera, va aparèixer fa uns nou anys a l’escena pública literalment en pilotes, i no li ha anat gens malament: a partir de la demagògia més absoluta, ha aconseguit una atenció absolutament desproporcionada. Fins al punt que són uns quants els que el veuen com a president del govern espanyol, i també com una esperança de regeneració de la política espanyola. No està gens malament, per descomptat.
Llàstima que tot plegat sigui un engany. Quan a les últimes eleccions europees el Podem de Pablo Iglesias va fer el seu particular i puntual moviment emergent i parlava del que aleshores es va conèixer com “la casta” (em temo que ara ningú recorda aquesta denominació), va succeir el que era d’esperar: çò és, que la susdita casta reaccionés, i que ho fes reclamant, per diverses boques, que calia construir el que se’n va dir “un Podem de dretes”.
No varen haver de buscar gaire. Disponible com sempre, Albert Rivera s’ho va compondre per semblar una novetat a Espanya quan a Catalunya ja el teníem més vist que el tebeo. Ara no queda més remei que estar atents a les expectatives electorals de Ciutadans. Expectatives que van en detriment tant del PP com del PSOE, però també, i molt especialment, de les forces tan diverses del sobiranisme català, que actualment no saben si volen fer un president de la Generalitat, si en volen fer quatre o si en volen fer dotze.
En canvi els de Ciutadans ho tenen molt clar: Arrimadas com a presidenta de la Generalitat; Rivera com a president d’Espanya. A mi no és cap escenari que m’il·lusioni, però puc entendre que molta gent s’hi apunti. Ni que sigui per pur cansament.
Resumiré la meva opinió: el populisme barat de Ciutadans em sembla una mala notícia, tant a Catalunya com a Espanya. Però a la vegada em sembla que no queda més remei que admetre que aquest és el signe dels temps.
Ciutadans no tan sols és l’herència no reconeguda del lerrouxisme, sinó també l’èxit vergonyant d’un espanyolisme català suposadament d’esquerres que mai s’ha volgut reconèixer a ell mateix com a tal sinó que s’ha estimat més jugar al victimisme.
No crec que ni Albert Boadella, ni Francesc de Carreras, ni Arcadi Espada, ni Félix de Azúa s’haguessin imaginat mai engendrar entre tots criatures com Albert Rivera o com Inés Arrimadas. Ciutadans és precisament allò que no volien els seus impulsors inicials, que eren els signants del que es va conèixer com a Manifest del Taxidermista.
Per això el més lògic seria que ara, després dels resultats que han donat més impuls al partit, el desertessin. Però no sembla que sigui la intenció que tenen.
