Publicitat
Publicitat

UN TAST DE CATALÀ

Cuidar i curar

Emmirallant-se en autors medievals, Fabra va intentar que l'ús contemporani de curar (restituir la salut) l'assumís guarir , i el de cuidar (atendre, tenir cura) l'assumís curar , cosa que, en teoria, havia de permetre a cuidar recuperar el sentit antic de pensar ("Cuidava morir-se") i estar a punt ("He cuidat rompre'm el cap").

Però aquests dos usos arcaics no van arrelar. L'únic que va passar és que els escriptors més disciplinats van fer servir sempre curar i tenir cura en lloc de cuidar , cosa que va projectar sobre aquest verb una espessa ombra de castellanisme.

Als anys 50, Joan Coromines i altres filòlegs van fer veure a l'IEC que no acceptar una llarga llista de castellanismes històrics (dels segles XV i XVI), i totalment arrelats -com aquest ús de cuidar -, responia a una actitud purista que feia més mal que bé.

Per això el DIEC1 ja admet aquest cuidar ("Cuida't, que fas mala cara") seguint l'estela deixada als 80 pels diccionaris de l'Enciclopèdia i el Fabra manual. I el mateix camí va seguir curar en el sentit de guarir ("Aquest remei l'ha curat").

Ara potser convindria que el DIEC2 (i també el GDLC) fes un pas més i canviés l'ordre d'aparició de les accepcions. No és gens bo que l'inexpert que el consulta hi trobi, com a dos primers sentits de cuidar , arcaismes totalment en desús. I per fer-ho tot més coherent també aniria bé que el primer sentit de curar fos guarir i no pas tenir cura . Acabaríem de desfer un camí que no havíem d'haver pres.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT