Publicitat
Publicitat

ESMOLET DE PARAULES

Culpa

Intentava fer-li veure a un amic, amb tot el tacte, que no s'havia portat gaire bé amb algú, quan ell, intuint el que estava a punt de dir-li, em va interrompre: "Val més que no continuïs que em faràs sentir culpable, i el psicòleg m'ha dit que no em convé". Vaig callar pensant que qui no et deixa fer-lo sentir culpable t'està expulsant de l'amistat.

¿És útil sentir-se culpable? ¿Ens ajuda o ens fa mal? ¿És una moral d'esclaus, com deia Nietzsche, o una brúixola per no perdre'ns?

El sentiment de culpa el tenim en el llenguatge. La locució saber greu no expressa altra cosa. El pecat potser ha passat de moda perquè es basa en la desobediència a Déu. Però mantenim una altra fe igual d'irracional: creure que som lliures. És la fe que sustenta la moral i té com a inevitable derivat el sentiment de culpa.

Mentre seguim aspirant a coses tan sofisticades com ara estimar, no estarem mai a l'altura. Sentir-nos culpables, sense caure en l'excés, ens hi pot ajudar.

Ha de ser, això sí, una culpa que no aclapari. El malestar suficient perquè surti a compte obrar bé. I si ho trobeu antic, penseu que alguna cosa bona té la culpa que no sentir-ne gens és típic dels psicòpates.

L'associàvem a la moral repressiva que prohibia masturbar-se i amenaçava amb el foc etern. Però quan el foc etern és, com a molt, un estat d'ànim i la masturbació l'exercici dos del manual d'iniciació al se xe, no hem trobat cap estratègia més efectiva per millorar com a persones que sentir-nos, de tant en tant, una mica culpables.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT