Publicitat
Publicitat

Cultura, comunitat, felicitat

El neoliberal només té responsabilitats davant d'ell mateix o de la família. Els assumptes comunitaris queden reduïts únicament a la seva creença religiosa i potser a la pàtria i, ben mirat, aquests darrers punts serveixen únicament per garantir la pròpia individualitat en la mesura que aporten seguretat i fortalesa ideològica. És una manera de concebre el món i la vida en la qual la idea de l'altre esdevé bàsicament la d'un potencial enemic.

No és l'argument d'una pel·lícula nord-americana; és la base estructural del pensament neoconservador que ha declarat la guerra a la socialdemocràcia i a l'estat del benestar i que, a la vista dels esdeveniments que marquen el noticiari quotidià dels darrers anys, porta camí de guanyar-la. Bé, de guanyar-la si no som capaços de revertir el guió d'aquesta simulada pel·lícula donant-li una oportunitat a la història acumulada dels darrers segles.

Evidentment, la batalla conservadora es planteja principalment en els escenaris de l'economia, i la conjuntura favorable prové dels nous escenaris de la globalització i les tecnologies de la comunicació, que li han permès aprofitar el gap que existeix entre un poder polític local i una economia global. El resultat final es una tràgica separació entre dos conceptes que sempre havien circulat junts: política i poder. Tot això és cert i caldrà combatre-ho amb eines similars, en la mesura que els instruments de la manipulació esdevenen potencialment instruments de la mobilització (internet i les xarxes socials, potser encara en les seves primeres generacions, són sens dubte el camp on es lliurarà la batalla definitiva).

Però aquesta guerra no podria fer-se únicament sobre escenaris econòmics: les hipoteques, la prima de risc, el deute o la inflació són els elements que generen beneficis i fluxos financers i que predeterminen la nova governança internacional, però no són el camp de batalla primigeni. Com en qualsevol conflicte, calen escenaris ideològics que mobilitzin les persones i que creïn les condicions necessàries per lliurar la contesa.

Fins no fa massa, el procés previ d'una guerra a escala internacional (la Primera o la Segona Guerra Mundial, o més tard la del Vietnam, per exemple) exigia una enorme mobilització propagandística. Ara passa una cosa similar. És la doctrina de l'austeritat, o del seu adlàter semàntic: la doctrina de la por.

Bauman posa un exemple força significatiu quan observa a l'aeroport de Schiphol, ara privatitzat, el següent anunci: "On abans hi havia estats i fronteres, ara hi ha mercats i oportunitats". Es tracta de conceptes que prioritzen l'eficàcia, l'estalvi, la rendibilitat i la individualitat per sobre d'altres com la comunitat, la solidaritat, la felicitat.

Estem davant d'una batalla cultural que es lliura en el terreny de les idees i dels models de construcció social i, curiosament, els estats europeus, que han invertit desenes d'anys a crear millores socials, estan perdent la batalla de la comunicació. És com si de sobte els ciutadans s'entreguessin a un enemic que els empobreix i els humilia sense plantar gens ni mica de batalla.

El mateix Bauman plantejava una cosa similar al seu llibre Modernitat i holocaust quan afirmava que, mes enllà de la barbàrie, el que converteix el genocidi jueu en un fet extraordinari es l'entramat jurídic que el justifica i la col·laboració implícita d'una comunitat incapaç de pensar que, més enllà de l'espoli, són simplement conduïts a la cambra de gas.

La felicitat no interessa als neoconservadors de la mateixa manera que no els interessa la comunitat. Ambdues idees són essencials per entendre el que a poc a poc hem aconseguit en els darrers dos segles i mig; s'enganya, doncs, qui pensa que són conceptes antics, superats per les circumstàncies i poc útils per definir un món convuls on la circulació de persones i capitals esdevé el nou paradigma de la riquesa.

Davant d'un exèrcit tan aclaparador, les primeres guerrilles (els 15-M de tot el món) semblen un exèrcit ingenu i infantil. No és així. Han de superar un problema que, atès el seu caràcter innovador, és esfereïdor: l'excés de formació dels seus militants. Els canvis són ràpids quan tenen una articulació vertical, una jerarquia dogmàtica, i són lents quan esdevenen horitzontals i extremadament dialèctics.

Però al nucli de la protesta hi ha una idea d'extraordinària potència que no podem menysprear: mantenir una idea plausible de felicitat.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT