Publicitat
Publicitat

Cultura i diners privats

Extret de la meva carta als Reis de la Cultura. Diari ARA, 10 de desembre del 2010: "Voldria que invertir en cultura tingués un premi social, cosa que significaria que la cultura tindria més prestigi entre els ciutadans". Malgrat que en les darreres setmanes s'han escrit desenes d'articles sobre les retallades pressupostàries i artistes i gestors s'han manifestat davant la conselleria, el cert és que poques veus, fora de l'àmbit estricte de la cultura, s'han manifestat sensibles a les demandes del sector. És una dada interessant, perquè explica que la cultura no és percebuda com un element prioritari, com a mínim pel que fa a la despesa pública.

Aplicar dinàmiques de productivitat creixent en la producció cultural és molt difícil. És possible fer-ho en el terreny de la distribució perquè les tecnologies digitals abarateixen el cost dels suports culturals, però la producció dels continguts té components molt singulars que encareixen progressivament el procés creatiu, fins al punt que, de manera genèrica, podem afirmar que l'única manera d'abaixar el cost de la cultura és reduir-ne la qualitat. Per això la reflexió bàsica del sector cultural s'hauria de centrar en com generar nous ingressos més que en com rebaixar els costos, i aquest objectiu només té tres possibles abordatges.

El primer és augmentar les aportacions públiques, el segon és incrementar els ingressos comercials i el tercer és millorar el patrocini. Si descartem la primera opció a curt i mitjà termini ateses les actuals circumstàncies de la hisenda pública i acceptem que la segona necessita temps per ampliar i redefinir el mapa del consum cultural, observarem que la necessitat d'afrontar una nova manera de tractar el patrocini privat de la cultura és inajornable.

Aturem-nos un moment en el consum cultural. Es poden optimitzar les programacions allargant-les i reduint el nombre de noves produccions, es poden apujar els preus i es poden racionalitzar els circuits, però, en última instància, el problema és incrementar els públics i combatre la pirateria digital, i les dues coses no se solucionen en quatre dies.

Per això el patrocini esdevé un element estratègic imprescindible que pot tenir efectes immediats per configurar un nou marc econòmic per a la cultura i per canviar una certa sensació de sumptuositat que molta gent percep atès el caràcter elitista i minoritari de moltes manifestacions culturals.

El conseller Mascarell parla sovint de fer un gran pacte per a la cultura. A principis dels 80, el conseller Rigol va promoure un gran acord entre partits i administracions. Aleshores el país estava per fer i el mapa cultural era inexistent. No va funcionar, però en qualsevol cas, eren circumstàncies diferents. Ara el que cal és definir fronteres estables entre els serveis públics i l'activitat privada, cosa que implica establir un nou model de finançament per a la cultura, de manera que el projecte esdevé inequívocament un pacte social i econòmic.

El repte final és aprovar una bona i moderna llei del patrocini cultural, però és un objectiu complex que no està en mans del Parlament català. D'altra banda, caldria discutir fins a quin punt és possible compatibilitzar les desgravacions fiscals amb el finançament directe de la cultura en la mesura que l'estat del benestar obliga a mantenir una elevada pressió fiscal. Malgrat tot, la Generalitat manté un conjunt d'unitats públiques de producció cultural que podrien ser objecte d'un tractament mixt, cosa que permetria millorar el marge d'actuació de la conselleria per afrontar els reptes i les necessitats del sector. Si el TNC, el Macba, el MNAC, L'Auditori i el Teatre Lliure, entre altres centres culturals públics de primer nivell i amb pressupostos elevats, fossin objecte d'una llei de mecenatge acotada que els permetés crear uns consells socials potents i estables, el missatge que es donaria a la societat i al sector tindria un enorme valor pedagògic i una gran solvència exemplificadora.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT