Publicitat
Publicitat

Cultura, ni més ni menys

En els moments de crisi, com ara, tothom entén que s'han de fer sacrificis. El problema és com s'han de repartir. En general, tots tendim a veure més necessaris els sacrificis aliens que no pas els propis. Però probablement ens posaríem d'acord si diguéssim, referint-nos especialment a la despesa pública, que la millor manera d'afrontar aquests sacrificis és prescindir del que és superflu per tal de poder mantenir el que és essencial. D'acord. Però en paral·lel ens hem de posar d'acord en què és essencial i què és superflu.

Precisament en temps de crisi, té molta sortida el biaix populista en el qual aconsegueix semblar essencial el que es pot presentar d'una manera més dramàtica i com a superflu el que es pot caricaturitzar com a ornamental. Per entendre'ns, davant de la perspectiva de tancar un quiròfan -per raonada que pugui ser-, sempre ens semblarà excessiu el que es dedica a sous, a exposicions, a programes de televisió o a política exterior. Però si presentem les coses així -amb el punt de demagògia que permet- acabarem prioritzant sempre l'urgent sobre l'important, el que és immediat sobre el que treballa a llarg termini, el tangible respecte al menys tangible. Un dels mons que rebria, en aquesta lògica, seria el de la cultura. I seria una injustícia, però també un error.

No dic que el món de la cultura hagi de ser preservat en el repartiment general dels sacrificis. No ho entendria ningú, ni tan sols amb l'argument -cert- que la nostra despesa pública en cultura està per sota de la dels països als quals ens volem assemblar.

El que dic és que al món de la cultura no se li han de demanar més sacrificis que a la resta. I no ho dic des d'un interès gremial, des d'uns interessos de sector. Ho dic, al contrari, des d'una lectura de l'interès general, amb la convicció que la cultura forma part del nucli dur de l'oferta de l'estat del benestar i que per tant és essencial i no pas supèrflua. I encara més, que la cultura forma part de qualsevol recepta seriosa per a la que, avui per avui, és la principal política social: sortir de la crisi.

Certament, des del món de la cultura hem de retocar el nostre propi discurs. O algunes de les versions més fàcils de caricaturitzar del nostre discurs. En primer lloc, hem d'entendre -i aplicar- una idea bàsica: de la mateixa manera que les polítiques sanitàries no es fan per als metges, sinó per als malalts, les polítiques culturals no tenen per destinataris últims els creadors o les indústries, sinó els ciutadans. No es fan hospitals perquè els metges tinguin feina, sinó perquè els malalts es curin. Però, òbviament, cal que hi hagi metges i bons metges. No es fan polítiques culturals perquè els creadors tinguin una mena de dret diví a fer el que creuen que han de fer i l'administració tingui el deure de pagar-ho, ni perquè les indústries culturals es guanyin millor la vida, sinó perquè els ciutadans tinguin una oferta cultural de qualitat, rica i accessible. Però, és cert, perquè hi hagi aquesta oferta els creadors han de poder crear i les indústries han de poder guanyar-se la vida. En qualsevol cas, el destinatari de les polítiques culturals no són únicament uns gremis, sinó el conjunt de la societat.

Per què em sembla que aquestes polítiques culturals formen part del nucli dur de l'estat del benestar i que participen a més en la recepta per sortir de la crisi? Perquè l'existència d'una bona oferta cultural, d'una demanda, d'uns bons canals de producció i de participació cultural, no pertany al gènere de l'entreteniment. No és la decoració amb què una societat es fa la vida més agradable, només. La cultura és la resposta a moltes preguntes. No tan sols a la pregunta de què farem aquest vespre. La cultura participa d'una manera molt activa en la resposta a dues de les preguntes essencials del nostre temps: 1. Com ho podem fer per tenir com a país un millor capital humà, una gent millor i més preparada, i per tant més competitiva, d'una banda. 2. I de l'altra, com ho podem fer per aconseguir una societat cohesionada, que eviti els perills de fragmentació -i en segon terme de confrontació- que comporta la societat contemporània.

Sortiran bé de la crisi els països que tinguin la gent més formada i que mantinguin la cohesió social. La recepta per sortir de la crisi i fer-ho cap a una societat millor inclou inevitablement la formació i la cohesió social. I en totes dues coses hi participa la cultura. La cultura no és tan sols entreteniment, és també formació. Però la cultura és també participació, identitat, vertebració social, associacionisme, espai compartit, i això és el que pot cosir d'una manera cohesionada societats molt diverses en tots els sentis, com són les d'avui i seran les de demà. Cal un fil conductor perquè la diversitat no comporti fragmentació. Aquest fil conductor passa per la democràcia, per la llei, pels bons serveis, però passa també per elements d'identitat compartida i per formes d'associació i de vertebració transversals a totes aquestes realitats diverses que conviuen en un mateix territori. Si hem de salvar l'essencial renunciant al que és veritablement superflu, sapiguem que la cultura no queda a la banda del superflu. No se li han de demanar menys sacrificis que als altres sectors essencials, és veritat. Però tampoc més.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT