Publicitat
Publicitat

Cultura: la perspectiva, punyetera perspectiva

És una dita de vells economistes, gens dubtosos de coquetejar amb el marxisme, que enviar una empresa al lliure mercat equival a ensorrar-la, o sigui, que el nivell d'intervenció pública en els mercats és tan gran que podríem perfectament definir el nostre model econòmic com a capitalisme d'estat.

Ryanair rep ajudes per mantenir-se a Lleida, Spanair per seguir volant, els pagesos valencians per collir taronges i els de Ciudad Real per reduir el nombre de vinyers, la Seat per fabricar a Martorell i la Nissan per no marxar a Estònia, els bancs per retornar els crèdits internacionals i la indústria porcina de Vic per obrir una nova factoria d'embotits. Diners públics que es tornen o no segons l'objectiu o el rendiment i que alimenten una cadena de producció que no sempre és competitiva en origen sota els paràmetres de l'ocupació i els índex econòmics ad hoc que tranquil·litzen els analistes (és a dir, els mercats financers).

L'economia real està farcida de subvencions directes o indirectes, mecanismes de subtil proteccionisme en èpoques en què el lliure mercat té bona premsa i els eufemismes vesteixen de seda la davallada europea amb conceptes com reequilibri territorial, quotes de producció, productivitat, etc.

La clau de volta de tot plegat és la idea d'economia productiva. Qui viu dins els parèntesis que emmarquen aquest concepte viu confortable amb l'ajuda de l'Estat; qui no aconsegueix aquest estatus remuga pidolaire a l'espera d'un pressupost dubtós que cada dia s'escurça més i més. La cultura és un exemplar privilegiat d'aquesta mena d'ocupació diletant, vista per les majories com un luxe santuari i per certes minories com una despesa prescindible.

Per art d'una estranya paràbola, les indústries de la comunicació i la cultura mouen un 5% de l'economia catalana però la conselleria baixa i baixa el seu pressupost, tothora que el prestigi social de l'art i la creació es mediatitza dins un mercat en què oci, cultura i espectacle passen per ser el mateix. Si la cultura és, en essència, rendiment potser sortirà guanyant si la regula directament la conselleria d'Indústria. Com a mínim l'Institut Català de Finances seria més accessible.

Dissortadament això ja és una mica així. Els negocis del Grupo Planeta, de Godó, MediaPro i d'algunes empreses de les que remenen la majoria del capital comunicatiu i cultural català no interlocuten amb Cultura, tret de qüestions menors de caràcter simbòlic per a les quals demanen subvencions independents dels seus beneficis globals. Són empreses del sistema econòmic general català, els assumptes de les quals es despatxen a Economia, Indústria o Presidència. En el món de la cultura qui pot vol sortir-se'n, per tal d'entrar en la normalitat empresarial, perquè sap que a Cultura es gestionen els serveis propis o una minsa partida pressupostària per als tercers.

L'univers privat teatral català ven cada any 3 milions d'entrades (no compto el que ven fora de Catalunya) i rep la meitat d'ajudes que Ryanair per seguir volant a Lleida. És o no és una economia productiva comparable?

Acceptat que la cultura més creativa, l'art experimental o les expressions culturals fora mercat sempre rebran una reduïda part del pressupost públic i, per tant, no són un problema rellevant, la pregunta que cal fer-se és per quina raó les activitats culturals que sí que configuren un mercat real, viu i creixent no són tractades com una part legitimada de l'economia productiva.

Hi ha dues raons que ho expliquen. La primera té una base política i s'explica pel manteniment tossut d'una concepció pública de la cultura que la identifica com una unitat conceptual i productiva. Aquesta idea tracta amb els mateixos paràmetres d'anàlisi la producció de LosMiserables (400.000 euros de recaptació a la setmana al llarg de moltes setmanes a Barcelona i 700.000 euros a la setmana a Madrid) que una producció de la sala Beckett (3.000 euros de recaptació a la setmana al llarg de molt poques setmanes). La primera és essencialment economia, treball i creació de riquesa a l'entorn, òbviament, de les indústries creatives. La segona és una activitat de valor afegit, imprescindible per mantenir un pols cultural amb el món des del punt de vista de l'excel·lència creativa.

El Govern hauria de vetllar per la segona i incentivar la màxima reinversió dels beneficis de la primera. Si això es pot fer millor des de Cultura, perfecte; si no, val més fer-ho des d'Indústria. O potser millor: una cosa a cada costat.

La segona raó té una base empresarial i s'explica per l'extraordinària atomització del sector, la qual cosa redueix l'eficàcia de l'esforç promotor del sector públic (encàrrecs, subvencions i crèdits) o dels operadors finalistes (distribuïdors, televisions, etc.). Es tracta d'un sector que critica però alhora exigeix el manteniment de la repartidora.

Un sector públic vist com una excelsa (tot i que en realitat miserable) menjadora on s'hi aboquen productors, creadors, distribuïdors i exhibidors culturals no és especialment exemplificador en els temps que corren.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT