Publicitat
Publicitat

Cultura pública i classisme cultural

El món de la cultura és dual o trial depenent de com es miri. Hi ha alguns sectors que han obtingut, amb el temps, la consideració més artística, altres que són concebuts com a sectors comercials, on l'art esdevé anecdòtic, i uns tercers on ambdues realitats conviuen, no exemptes de certa polèmica. Tot plegat és tan casual com incert, en la mesura que l'únic regulador de tals referències és el nivell de participació de l'administració pública en la producció de continguts. Cal assenyalar que no és pas el finançament públic el que determina aquestes consideracions, sinó l'existència de centres de producció públics i per tant una pretesa, no sempre indiscutible, percepció d'excel·lència diferencial respecte de la producció privada.

Les arts escèniques, l'òpera i la música clàssica pertanyen al primer grup, les músiques modernes al segon i la literatura i el cinema al tercer. Curiosa selecció que no té altra justificació que una certa lògica patrimonial, que en el cas de la música clàssica (culta si volem utilitzar un terme purament descriptiu) o l'òpera es compleix de manera general, atesa l'escassa producció actual, però que en el cas del teatre i la dansa no hi té gaire a veure.

A efectes simples d'ordenació del sector, aquesta realitat genera curioses paradoxes que van des de la manera de concebre el finançament públic de la cultura, fins a la ideació i la gestió de les grans infraestructures culturals. Podem trobar igualment estranyes casuístiques que estratifiquen i ordenen els continguts culturals en funció del lloc on han nascut i no pas per la seva realitat intrínseca. Per exemple, el mateix autor, amb el mateix espectacle, i amb iguals recursos, rebrà una atenció diferent si produeix a la línia T6 del TNC que si ho fa en una sala comercial.

Amb el temps els centres culturals públics han esdevingut prescriptors privilegiats d'una producció cultural que no sempre té característiques pròpies ni elements diferencials de la que es pot fer, i en molts casos es fa, des de les empreses o les companyies.

Per a una certa intel·lectualitat, especialment la que té interessos orgànics perquè forma part dels beneficiaris de la producció pública, aquesta manera de concebre el funcionament del sector cultural és una garantia per assegurar les essències de la creació artística mantenint-la allunyada dels interessos econòmics del mercat. És curiosa aquesta afirmació, si més no a la vista del funcionament, clarament especulatiu, de certs "mercats públics" com el dels cantants d'òpera, les orquestres o l'art contemporani, o a la vista dels comportaments dels preus quan la demanda esdevé poc elàstica com és el cas dels municipis a les festes majors. És possible que la creació pura i excel·lent no s'hagi de mesurar econòmicament, però no és raonable que la paguem entre tots encara que sigui accessible a uns pocs.

La sumptuosa presumpció de culpabilitat amb què es consideren els mercats culturals és un anacronisme malaltís que sovint amaga interessos poc justificables. La major part dels autors maleïts esperen tenir aquell èxit mediàtic que els garanteixi les rendes necessàries per comprar-se el pis, la qual cosa no es únicament lògica, sinó del tot previsible.

Cal, com sempre, ser precisos a l'hora de fixar els termes del debat. Tenen alguna culpa els mercats? En realitat poca. Ho admeten tot: el bo i el dolent, l'excels i el despreciable, perquè a la fi la cultura és patrimoni de tots i els gustos són diversos acceptant fins i tot que la major part dels ciutadans no tenen gust i consumeixen execrables productes del " prêt-à-porter cultural". El debat està en la funció pública i especialment a l'hora de consensuar quin és el seu objectiu primordial: ¿reduir aquesta majoria de "despistats culturals" o produir continguts per a una minoria d'excelsos i sofisticats consumidors culturals? El que em temo és que la resposta a aquesta pregunta tan simple com complexa no pot ser la mateixa ara que fa 30 anys.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT