Publicitat
Publicitat

Curiosos paral·lelismes bancaris

1. Llevadores de bancs centrals. El Banc de Barcelona va ser el banc més important de l'Espanya del XIX. Creat el 1844 per tres financers, el més jove d'ells, Manuel Girona, el dirigiria fins a la seva mort, 61 anys després. El pànic de 1848 no va enfonsar el banc perquè els accionistes van respondre a les peticions de reintegraments amb el seu patrimoni. A partir d'aquell moment el banc va ser gestionat amb solemne prudència, va gaudir de la confiança cega de la burgesia i va sortejar amb èxit les crisis ulteriors gràcies al suport puntual dels accionistes. Convertit en magnat, Girona va advocar perquè s'establís a Espanya un banc de bancs que garantís l'estabilitat del sistema. No va tenir èxit, i el mateix Banc de Barcelona, transformat en un actiu especulador borsari, sucumbiria a la crisi de 1920.

J.P.Morgan també es va enfrontar a un pànic bancari, el de 1907, aportant-hi el seu patrimoni, però, a diferència de Girona, ho va fer organitzant l'acció concertada d'altres banquers, que van decidir conjuntament quin banc valia la pena suportar i quin no. Superat el tràngol, va impulsar més eficaçment la creació d'un instrument de coordinació permanent. Les negociacions entre els banquers es van desenvolupar sota la presidència d'un senador i donarien lloc a la creació del Federal Reserve System (1913). Les reunions eren tècnicament delictives (violaven la legislació antimonopoli), van tenir lloc en el més estricte secret i han donat lloc a tota mena de llegendes.

Després de lluitar per controlar la fallida del Banc de Barcelona, el ministre d'Hisenda Francesc Cambó va establir les bases legals (LOB, 1921) de la transformació del Banco de España en el banc de bancs que arribaria a ser i ja no és. En seu parlamentària es va referir molt elogiosament a l'exemple americà i va animar els banquers a crear un sistema de coordinació que preservés l'estabilitat del sistema.

2. Incorporant un banc amic al grup dels grans. El 1991 el govern socialista va crear Argentaria agrupant bancs públics; dos anys després en va privatitzar el 49,9% de les accions i en va preparar la venda d'un 25% addicional. No sabem què tenia al cap Felipe González, però sí sabem què en va fer Aznar amb tres jugades magistrals: 1) vendre aquell 25% i col·locar-hi de president un amic, Francisco González (1996); 2) forçar la fusió d'Argentaria amb el segon banc espanyol per formar el BBVA (1999), i 3) aprofitant una relliscada de l'antiga direcció del BBV (la constitució de comptes en un paradís fiscal), forçar la seva dimissió en bloc (2002). El gran banc basc s'ha convertit així en un gegant madrileny.

El 2010 el govern socialista va autoritzar la fusió de dues grans caixes, Caja Madrid i Bancaixa, i la sortida a borsa del nou gegant presidit per Rodrigo Rato, Bankia. No sabem què tenia al cap Rodríguez Zapatero, però sí que sabem que Rajoy no sap què fer-ne.

3. Fer-se un lloc entre els grans. Poc abans de la Guerra Civil la banca catalana havia deixat de ser important. La lectura catalana d'aquest fet (Pi-Sunyer, Joan Sardà, etc.) anava des del pessimisme fins al victimisme. Es reconeixia que la banca catalana s'havia especialitzat en l'arriscada especulació borsària mentre la madrilenya es desenvolupava a base d'absorbir bancs locals, però també es recordava que la fallida del Banc de Catalunya (1931) havia estat teledirigida pel ministre d'Hisenda Indalecio Prieto, que el considerava poc afecte a la República.

Franco, que era un conservador a ultrança, va congelar el sistema, i va impedir de facto la creació de nous bancs. Així, entre 1939 i 1962 els grans bancs madrilenys i bascos van continuar absorbint bancs locals i regionals, entre ells de catalans. La banca estava dominada per un conjunt de vuit bancs, els menors dels quals el Santander i l'Urquijo.

La liberalització de 1962 va obrir la porta a nous actors, els més agressius Banca Catalana i Rumasa. L'excessiva exposició al risc, la crisi de principis dels 80 i l'entesa entre els grans bancs i el Banco de España es van ocupar de liquidar-los, juntament amb l'Urquijo. La pau tornava a regnar entre els grans i el pessimisme entre els catalans.

Emilio Botín jr. no estava satisfet amb l' status quo . Va modernitzar informàticament el banc del seu pare i quan va considerar que els seus costos eren prou baixos va llançar-se a una guerra de preus (la Supercuenta Santander, 1989) que va dessagnar els competidors. Deu anys després la llista dels grans es reduïa a dos: Santander i BBVA.

Mentrestant, a Catalunya dues institucions que també havien fet una decidida aposta per la informàtica es posen en moviment. El 1990 La Caixa absorbeix Caixa de Barcelona i es prepara per esdevenir un gran banc. El Sabadell, que havia sobreviscut gràcies a l'orgull local, i amb el suport de La Caixa en el crític moment de sortir a borsa, es llança a partir de 1996 a absorbir bancs: NatWest, Herrero, Atlántico, Urquijo, Guipuzcoano i ara Banco CAM, a més de tres bancs a Miami. Trenta anys després de la crisi de Banca Catalana l'increïble s'ha esdevingut: dos dels cinc bancs espanyols més grans són catalans. La cautela obliga a esperar la fi de la crisi abans de celebrar-ho.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT