D’Hiroshima a Barcelona, passant per Las Vegas
Ara fa 70 anys, a Hiroshima, una nena de 12 anys sobreviu a la bomba atòmica. Tot i els entrebancs de la seva família, s’acaba casant amb un marine i se’n va a viure als EUA. Tenen dos fills, un noi i una noia. Els eduquen en la cultura nipona de l’esforç i la cultura nord-americana del diner. Als 6 anys, el nen, Walter, ja comença a fer feinetes. Als 12 anys ha reunit prou diners per comprar-se un cotxe. Als 16 té la seva pròpia empresa. Mentre es va fent ric, estudia a la universitat. Avui és milionari.
Per atzars de la vida, aquesta setmana m’he trobat fent de guia turístic per al Walter a Barcelona. Una tarda, durant més de quatre hores passegem per la ciutat romana i medieval: no surt de la seva admiració i no triga a preguntar-me pel preu dels habitatges. Comença a pensar en la possibilitat de comprar-se alguna cosa aquí. Està sorprès de la vitalitat de la ciutat, de la combinació d’història i activitat comercial, de l’aparent joia de viure que detecta en la gent, de la implicació política dels catalans... Per a ell aquest vell món és totalment nou.
El Walter s’ha dedicat tota la vida a treballar i a fer diners. Malgrat les renúncies, s’ho ha passat bé. Té uns hàbits espartans. Dorm unes quatre hores al dia. Es lleva cap a les tres de la matinada. Pren una mitjana de vint cafès al dia: és el seu únic vici. No fuma ni beu. Bé, durant anys va jugar força als casinos de Las Vegas. En fa dotze que va deixar-ho. Viu entre Califòrnia i Hawaii, on també té negocis. Es dedica a la construcció. Ara ha abaixat el ritme, fa esport, s’ha aprimat i té cura de la seva mare. El pare ja és mort.
Penso en la seva mare i m’imagino la Sadako Sasaki, aquella nena d’Hiroshima que Karl Bruckner va immortalitzar a Sadako vol viure. Al Jardí de la Pau d’Hiroshima hi ha un monument que la recorda. De petit vaig estudiar a l’escola Sadako de Barcelona i fa unes setmanes Maria Pau Ferrer (“la Pau”, per als amics) em va deixar el llibre sobre la nena que havia de fer mil ocells de paper per salvar-se. Hauria de ser de lectura obligatòria per a tots els nois i noies.
El Walter és com un llibre obert. Ho explica tot: diners, sentiments, la història de la mare, les seves idees ultraliberals... És el clàssic self made man que creu que els governs haurien d’actuar com les empreses. Ho té clar: el millor president seria Donald Trump. El Walter acaba de comprar un cotxe elèctric robotitzat (pot anar sense conductor), té un jet privat, unes quantes cases luxoses, una targeta black... i una pistola per si de cas. És el prototípic nord-americà triomfador, l’alternativa a l’elit wasp ( white anglo-saxon protestant ). Amb trets facials japonesos, els cabells ben negres, no gaire alt, és extravertit, segur de si mateix, interessat en tot, empàtic, aparentment ingenu i amb un marcat sentit del negoci.
El que el fa diferent, únic, és ser fill d’una nena d’Hiroshima. No és una simple anècdota biogràfica. M’explica que la seva mare pensa que la bomba era necessària perquè si no els japonesos, tan orgullosos, no s’haurien rendit mai. També creu que la de Nagasaki se l’haurien pogut estalviar. L’èxit econòmic del Walter és com una victòria pòstuma, igual com el del Japó en el seu conjunt. Han imitat els qui els van vèncer i ara són iguals o millors. És com si el Walter, inconscientment, dugués imprès el deure de triomfar.
Acabem el periple a la Fonda Espanya, entre els peixos i sirenes de Domènech i Montaner, contemporani de Gaudí, tan admirat pels japonesos, en bona part responsables que segueixin les obres de la Sagrada Família, a la qual han aportat milions. Així tanquem el cercle. Història i diners, guerra i pau: d’Hiroshima a Barcelona, passant per Las Vegas.
