Publicitat
Publicitat

VISCA EL SISTEMA

"Da nuces pueris"

Quan els enxampen cometent una malifeta, els nens acostumen a argumentar que ho han fet perquè algun seu amiguet ho havia fet abans. "Per què tires pedres al gos?", preguntaven les mares en els temps feliços i -ai!- ja pleistocènics de la nostra infància, entre irritades i espantades davant de la perspectiva d'estar criant un petit monstre. "Perquè en Pepet també n'hi tirava", contestàvem invariablement nosaltres, com si el fet d'imitar les bestieses dels altres ens hagués d'eximir de tota responsabilitat. "I si en Pepet saltés dins un pou, tu també hi saltaries al darrere?", preguntaven retòricament les mares, amb la convicció de qui posa damunt la taula un contraargument irrefutable.

Curiosament, els polítics conserven intacte al llarg dels anys aquest comportament mimètic típicament infantil. Són com les mones, els polítics: quan veuen que un fa o diu una cosa i li surt bé (és a dir, que té repercussió als mitjans i fa bullir l'olla), tots els altres es llencen en tromba a provar de repetir la jugada. Fa uns anys, fins el més matat dels candidats a l'alcaldia de Sant Roderic de Pifolls volia emmirallar-se en Obama, i no hi havia líder que no assagés el " Yes, we can" davant del mirall del lavabo ("Ho faig bé, carinyo?", li preguntaven a la dona), ni spin doctor que no viatgés als EUA per cursar-hi algun màster sobre nous lideratges i campanyes víriques. Més d'un assessor es lamentava amb amargura del fet que el seu candidat no fos negre. Ara que la popularitat del president americà va de baixa, naturalment ja ningú se'n recorda de l'obamamania. Però va existir i la vam patir, com tantes altres criaturades que ja hem patit i que patirem per part dels nostres dirigents.

De tots els països del món, el Regne d'Espanya deu ser el que registra un índex més alt de mimetisme pueril entre la seva classe política. Per exemple, si una colla de comunitats autònomes uneixen esforços per reclamar un corredor ferroviari, immediatament brota un esplet d'altres possibles corredors ferroviaris en tots els sentits i traçats imaginables. O si un partit de govern, posem per cas, obté un cert èxit reivindicant un pacte fiscal (per altra banda inviable), no trigarà ni cinc minuts a saltar la lleial oposició exigint pactes fiscals de totes les mides, colors i sabors (tan inviables com el de la competència). Per descomptat, si es construeixen infraestructures caríssimes (un AVE, suposem) per connectar el punt A amb el punt B, de seguida tothom es posarà a gastar morterades per intercomunicar els punts C, D, E, F i tota la resta de l'abecedari, ni que en els trens de marres només hi viatgi la tia Maria, de visita a cals nebodets del poble del costat.

De tot això se n'infereix una cosa, i és que cal convèncer al més aviat possible algun polític perquè salti dins un pou. Si a continuació l'aplaudim amb una mica d'entusiasme, tota la resta del gremi s'hi llançarà de cap sense pensar-hi ni un segon. Quin descans, aleshores.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT