Damià Huguet, el manobre ingent
Ahir, a banda de l’aniversari macabre que ja sabem, se’n va acomplir un altre que potser podríem qualificar d’agredolç. Agre, perquè la mort ens va privar molt prematurament, als cinquanta anys d’edat, d’un dels poetes en llengua catalana més singulars i rellevants de la seva generació: Damià Huguet (Campos, Mallorca, 1946-1996). Dolç, perquè, malgrat l’incomprensible tel de desconeixença que embolcalla encara la recepció de la seva obra, tanmateix la potència que aquesta mateixa obra traspua a cada vers, a cada poema, a cada llibre, es reforça de dia en dia, i la converteix en un corda feta d’una multitud de fils creatius que es manté tensa per reverberar, en forma d’ones càlides i sovint al·lucinatòries, dins els cervells i les vísceres dels lectors que s’hi acosten i que invariablement ja no se n’allunyen mai. Per a qui no ho fes, us remeto als excel·lents articles que ahir publicava l’ARA Balears sobre la figura i l’obra de Damià Huguet, a càrrec de Joan Mas i Vives i d’Andreu Manresa.
Si s’ha de jutjar per l’envergadura i les múltiples facetes en què es va desbordar el talent incansable i febril d’Huguet, en va tenir prou amb cinquanta anys en aquest món per transmetre la sensació que havia viscut moltes vides, i totes elles fecundes i d’un interès incontestable. Damià Huguet va ser pintor, escultor, fotògraf, periodista i crític de cinema amb presència pròpia als festivals internacionals, i fins i tot editor dels que ara en diríem independents, o, com també se n’ha dit, submergits: en qualsevol cas, les col·leccions Guaret, La Garangola o Quaderns Campaners, impulsades i dirigides per ell sense defallir davant de tots els obstacles imaginables, són, encara avui, autèntiques mines de creativitat pendents de ser degudament recorregudes i explotades.
Però goso dir que Damià Huguet va donar coherència, va trenar en una sola corda, com dèiem abans, tota aquesta multiplicitat d’interessos i de treballs d’amor mai perduts però sempre desinteressats, essent, per damunt de tot, poeta. La poesia en el seu sentit més essencial es trobava sempre incrustada a l’ànima de cada cosa que feia, des d’un objet trouvé en una platja fins a un article sobre el cinema d’Antonioni, passant per les seves prestidigitacions fotogràfiques i pictòriques. Com a poeta en lletra de motlle, va ser autor d’una obra també afortunadament torrencial, que es va traduir en una quantitat més que considerable de llibres publicats i d’altres que varen restar inèdits, reunits tots en els dos volums de la seva Poesia completa, publicada el 2008 per l’editorial Perifèrics.
Hem de subratllar la riquesa estètica i temàtica de la seva poesia, i la seva capacitat per empeltar-la de tot allò que el fascinava, des de l’avantguarda i la postavantguarda fins al realisme i el surrealsime, des d’un erotisme exaltat i mai exempt d’humor fins a l’elegia pels redols del que ell anomenava “el corral mediterrani”, que començava a percebre perduts sota el pes de la globalització. Llegiu els seus llibres i, com diuen els Mishima, qui n’hagi begut en tindrà set tota la vida.
