Publicitat
Publicitat

"Damunt es pòdium, amb sa medalla..."

Sembla que hi ha un grupet dins el públic dels últims concerts dels Antònia Font que s'emprenya i xiula quan, a la cançó Calgary 88 , el gran Pau Debon canta allò de "tu i jo festejàvem, i representàvem Espanya..." El que irrita l'estol de gamarussos és la referència a Espanya, tot i que no podem descartar que també els molesti que la gent festegi.

La cançó tracta d'una parella d'atletes que competeixen a la final de patinatge artístic "a l'Olimpíada d'Hivern del Canadà", i que a més estan enamorats i es volen casar. Quin país voldrien els senyors bronques que representessin aquests Romeu i Julieta en patins? La República Federal dels Països Catalans lliures i socialistes? El vers en qüestió de Calgary 88 no fa més que presentar uns personatges i les seves circumstàncies, que per cert és necessari que coneguem perquè la història que ve després tingui sentit.

Però als pallussos que s'enfaden amb Antònia Font no els interessen les normes més elementals de l'art de la narració, com de fet no els interessa res que no sigui anar a la seva obsessiva bola, sense entendre res i amargant la festa a les persones normals. Són els mateixos que són capaços de xiular (encara) Joan Manuel Serrat o Miguel Poveda (ho he vist) perquè no els semblen prou catalans. Per a aquest estiu, desitjo a tots aquests inflamables patriotes que els passi com al protagonista d'una altra cançó pop, Jenifer, d'Els Catarres, i coneguin una choni de Castefa que els faci perdre el món de vista. A veure si així deixen de tocar la pera, home.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT