Publicitat
Publicitat

El Danzig àrab

Tunísia és el Danzig àrab? Les coses grans comencen sent petites. A Polònia, l'acomiadament, el 1980, d'Anna Walentynowicz, una treballadora de les drassanes, va desencadenar una sèrie de vagues i la formació del moviment de base Solidaritat, que va posar en marxa el procés de desintegració de l'imperi soviètic. Walentynowicz, que va morir l'any passat en un accident d'aviació, em va dir en una ocasió que, al començament, volien: "Més diners, més seguretat laboral, un sindicat lliure i recuperar el meu lloc de treball".

Tot el que volia Mohamed Bouazizi era una feina, algun mitjà per guanyar-se mínimament la vida. Com molts llicenciats universitaris tunisians, estava a l'atur, mentre el cercle proper al president ara fugit nedava en l'abundància a costa de les riqueses del país i s'excitava amb grans felins. Bouazizi es va suïcidar quan la policia va clausurar la petita parada de verdures que tenia a la ciutat de Sidi Bouzid. La seva immolació fa un mes ha encès la metxa d'una revolta àrab.

Ara Zine El Abidine Ben Ali, dictador de Tunísia durant 23 anys, ha fugit a refugiar-se al gran focus de l'absolutisme regional, l'Aràbia Saudita, expulsat pels nous mitjans de comunicació social i per una ira antiga. Els manifestants, en contacte a través del Facebook i indignats pel que Wikileaks ha revelat sobre els vicis de la família de Ben Ali, semblants als de Calígula, s'han revoltat per enderrocar un dèspota àrab.

L'enderrocament d'un dictador àrab a través d'una revolta popular és un fenomen nou: ja ha provocat una reacció en cadena des d'Amman fins al Caire, des del Golf fins a Trípoli, i en provocarà més. L'enderrocament a través d'una invasió -l'Iraq- ha fracassat perquè no podrà ser mai una font d'orgull per als àrabs. Una revolta sorgida al mateix país sí que ho pot ser.

Fa molt de temps que aquest esdeveniment decisiu, de resultats encara incerts, hauria hagut de tenir lloc. Els règims àrabs, molts dels quals són aliats del EUA, han perdut el contacte amb els joves. Els seus sistemes, fossilitzats, repressius i caracteritzats pel nepotisme i la corrupció, no han sabut veure el gran canvi introduït per la televisió per satèl·lit, el Facebook, els tuits, els vídeos a internet i els blogaires. Només han demostrat la seva habilitat a l'hora de convocar unes eleccions per riure i propiciar l'ascens de l'islamisme entre un poble a qui no li queda cap més refugi que la religió. La seva estabilitat té un preu, que és la paràlisi, i es basa en la seva afició a terroritzar i torturar. Aquests règims àrabs, tan moribunds com les figures de cera de Madame Tussauds, estan madurs per a la transformació, són els anciens régimes del 2011.

Els EUA tenen una gran responsabilitat en aquest fracàs àrab: sempre han preferit un dèspota estable al risc d'una democràcia islamista (malgrat que l'únic remei per contrarestar la seducció de l'islam polític és la responsabilitat de govern). Ara és imperatiu que l'administració Obama i la UE donin suport a les forces democràtiques tunisianes. Encara no està clara la composició d'aquestes forces en l'inestable context tunisià, però la primera reacció d'Obama ha estat la correcta -molt millor que la seva resposta dilatòria davant la revolta iraniana del 2009 i molt millor que la de França, que hi ha passat de puntetes- quan ha aplaudit "la lluita valenta i decidida" dels tunisians pels seus drets.

Els Estats Units i els seus aliats, sobretot França, han de fer tot el que puguin per evitar que aquesta valentia acabi portant un nou règim despòtic. Cal rebutjar tot el que no siguin unes eleccions netes i lliures al més aviat possible, i organitzades per un govern d'unitat nacional. El que necessita el món àrab per damunt de tot és rendició de comptes, transparència i modernitat en el seu sistema de govern, per tal d'encoratjar la responsabilitat personal.

El mes passat, després d'un viatge a Beirut, vaig escriure una columna titulada The arab mind , en què parlava del cost psicològic que la repressió ha tingut a la regió: l'instint automàtic de culpar els altres, la percepció de conspiracions a tot arreu i la por paralitzant de pensar o actuar per compte propi. Tunísia pot ser el primer pas per a l'alliberament de la mentalitat àrab.

Per a això també farà falta que Occident trenqui algunes inèrcies. No es pot ser una mica democràtic, de la mateixa manera que no es pot estar una mica embarassada. Per celebrar unes eleccions lliures a Tunísia cal aixecar la prohibició dels partits islamistes. Per afrontar el problema de l'Orient Mitjà, més que permetre's el luxe de polítiques de zona verda en mons imaginaris, cal reconèixer que aplicar el qualificatiu simplista de terrorista a moviments de base molt àmplia, com ara Hezbol·lah, és contraproduent i inadequat. La pau a Irlanda del Nord hauria estat impossible si els lligams del Sinn Fein amb la resistència violenta haguessin representat una barrera insuperable per a les negociacions. La doble moral d'Occident en nom del suposat interès de l'estabilitat àrab ha esdevingut una fórmula segura per fomentar la radicalització.

La democràcia no és un carrer de sentit únic: és un compromís. L'islam polític va trair la bandera alliberadora a Teheran en substituir l'opressió secular -la del xa- per la teocràtica. Tanmateix, l'Iran ha donat proves de ser més dinàmic que els seus veïns àrabs perquè, a voltes, la República Islàmica s'ha vist obligada a fer honor a la república del seu nom, tot i que només sota un líder suprem no elegit. Els partits islamistes s'han de comprometre amb la democràcia en lloc d'explotar-la amb finalitats despòtiques. Nou anys separen l'acomiadament de Walentynowicz de la caiguda del mur de Berlín. El suïcidi de Bouazizi ha proclamat que la vida útil dels dèspotes àrabs ja no es pot allargar més. La petita Tunísia és un toc d'alarma que pot despertar la regió.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT