12/07/2019

Qui sentencia què

4 min
Qui sentencia què.

Roma locuta,

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

causa finita

La resposta a la sentència haurà de ser sostinguda, constant, continuada i permanent –o no serà–. Fonamentalment, perquè els seus efectes han estat planificats perquè siguin sostinguts, constants, continuats i permanents. De llarga durada i ampli espectre. En lògica recíproca, la resposta política i solidària hauria de ser inevitablement proporcional. La requisitòria és complexa i el dilema, gens fàcil: com es tomba una sentència com la que caurà? Com s’altera i es converteix en condemna per a qui l’emet? Com es fa insostenible i insuportable la seva aplicació? Com es desmunta i despulla la raó d’estat? Quan acabaran els exilis? Quan tornaran a casa presos i preses? Com es desconstrueix, finalment, l’equació repressiva i quant de temps ens costarà? Com continua la lluita democràtica per l’autodeterminació?

Massa sovint, la pregunta recurrent és què passarà –i val la pena rumiar-hi sempre, és clar–. Però la pregunta pertinent, la de debò, la més necessària i l'única que pot esbossar com modificar rumbs, excepcions i coces, és què farem i com podem respondre-hi. No què faran ells –prou sabut–, sinó què farem nosaltres. Panoràmica general, als despatxos on es planifica la repressió, que sempre és una guerra de desgast, poden assumir sense despentinar-se una setmana de protestes, de mobilitzacions i d’actes massius, vaga general inclosa. Si és el preu que han d’assumir, el pagaran de grat. Ja s’ho descompten des d’avui. Per això la pregunta és encara oberta i requereix respostes urgents, meditades, sospesades i compartides. Perquè, si la sentència pretén redefinir els límits de la llibertat, la resposta només pot entestar-se en ampliar-los.

I si hi ha pregunta és perquè encara no hi ha resposta. Sentència a la vista: no acceptar-la, no acatar-la, no assumir-la. D’acord. Però ¿en què es tradueix exactament i en què es concreta en tots els àmbits –institucional, internacional, polític o social– el rebuig i oposició indoblegable a la sentència? Quines iniciatives, quins plantejaments i quines estratègies de desobediència civil pacífica, activa, resistent i no-violenta podem desplegar assumint, d’entrada, que haurà de ser llarga, col·lectiva i determinada? La resposta només pot néixer d’un debat unitari i compartit. Fins i tot, caldrà preguntar-se si aquesta és la pregunta correcta. Un creu que sí, i que en l’actual escenari de bloqueig perpetu calen desllorigadors. La resposta a la sentència en podria ser un: pel que significa, pel que imposa i pel que pretén emmordassar durant una llarga temporada a l’ombra. En tots els sentits.

En el regne de l’arbitrarietat kafkiana –com es pot definir, si no, el fet que obliguin Puigdemont i Comín a venir a jurar la Constitució mentre l'hi prohibeixen a Junqueras?; com s’entén que prohibeixin a un el que volen obligar a fer als altres?– caldrà tota la intel·ligència. I alguna evidència dràstica: tots, i tots som totes i tots, viurem –vivim ja– en un país ja pitjor si s’empresona el dissident, s’exilia l’opositor i es normalitza l’excepció, que matina cada dia. Un altre cop el duc d’Ahumada escorcollant la Generalitat. Com si res.

La pregunta incessant concorre també atenent a la cartografia de la infàmia. Sobretot, perquè en un mapa indecent –quan la política actual és la continuació dels cops de porra per altres mitjans– hi continuarà concorrent un triple arsenal estatal amb caràcter repressiu ampliat. Primer, una diplomàcia dura d’un estat rígid que avui conforma un dels eixos d’estabilitat del sud europeu en el si d’una UE a la deriva, en l’eix Berlín-París-Madrid. Segon, per molt que diguin, perquè la guerra bruta mai marxa malgrat que canviïn els governs –tan sols es gestiona diferent i es bescanvien els actors dels subterranis del clavegueram–. I tres, perquè l’embolcallant ideologia del narcòtic de la resignació no cessa: aquesta monitorització mediàtica per fer-nos combregar amb la derrota, aquesta pressió més psicosocial que física ordenant la retirada, aquesta campanya ambiental de prendre’ns per i pretendre’ns bojos, desviats o perduts. Tots tres són de manual, no cal ni dir-ho. Encara que hi hagin contribuït, de forma decidida, 21 mesos oficials de desconcert, inèrcia i inacció. Sense preguntes, sense respostes.

Judici al judici, l’important sempre és saber, brúixoles i orografies, on som exactament. Nou intent precari de restauració –si sabem contrallegir, ¿per què Pedro Sánchez treu de nou aquesta setmana l’espantall del 155?– i opció del poder per allò que Gramsci anomenava revolució passiva –que tot canviï perquè no canviï res i tornem al mateix lloc–. Tot ve a dir exactament el mateix: torneu-vos-en a casa, que tancarem per dalt el que voleu obrir per baix. O dit a la inversa i planerament: sí, cal fer tot el contrari del que ens han previst. Memòria, camí i futur, plou una cita de Salvador Seguí del 1917, en temps diferents i contextos incomparables, que s’escola pel retrovisor com a divisa: "Sé que la ruta és infinita, però sé també dels deserts inhospitalaris i dels climes insuportables, i amb l'esforç de cadascú i de tots urgeix que els travessem al més aviat possible". Doncs això.

Que allò anomenat estiu, que ja no és el que era en aquest estrany compàs d’espera, ens serveixi per deixar-nos les neurones esbossant què cal fer, i com, per fer capgirar tornes, fracassar repressions i obrir portes i finestres. El repte és majúscul i per ara només una pregunta enlaire. Caldrà aterrar la resposta. Perquè... ¿i si resulta que sí, que un cop més i contra la pitjor versió de nosaltres mateixos, som capaços de capgirar-ho? Per tant, fil a l’agulla i canvi de xip. ¿Com s’ordeix la remuntada? Com es tomba una sentència i es converteix en condemna ferma per a qui l’emet? Com es fa insostenible i insuportable la seva aplicació? Com es desmunta la raó d’estat? "Savi serà qui els frustri els plans", com diria Brecht. A veure si entre totes i tots trobem la resposta. Sobretot perquè és l'única manera coneguda, material i real, de sortir-nos-en. Junts. Alhora.

stats