Publicitat
Publicitat

Debat sobre l'estat de ZP

Hi ha alguna cosa en la figura de Zapatero que fa que, després de tot (però de tot, de tot), encara sigui capaç de despertar una vaga simpatia, i aquesta cosa es diu Mariano Rajoy. Tant si li agrada com si no, el líder del PP forma part del personatge de Zapatero, una mica de la mateixa manera que Aznar és un bocí (enquistat, si es vol, però bocí) del personatge de Felipe González. Per crepusculars que siguin els seus últims dies de mandat (o precisament per ser-ho molt), el que es retira del poder tendeix a anar-se'n amb alguna cosa de l'aspirant que el destrona, i d'aquesta manera li desllueix la victòria. Amb totes les diferències que els separen, González i Zapatero tindran en comú haver viscut finals crepusculars, apallissats i malenconiosos. Aznar, en canvi, es disposava a sortir per la porta gran quan va ensopegar amb l'11-M i amb els seus propis deliris, dels quals ja no s'ha desempallegat.

El debat aquest que en diuen sobre l'estat de la nació (no preguntin quina, carallots, que de nació, com de mare, només n'hi ha una) va ser, de fet, un debat sobre l'estat de Zapatero. Com sempre, va consistir en un sainet sense to ni so en què cada actor va a la seva bola, però aquesta vegada encara es va notar més. El protagonista, Zapatero, hi va anar una mica a l'estil Gloria Swanson a Sunset Boulevard , a fer-se aplaudir per penúltima vegada pel seu públic (al qual deu tantes coses). Rajoy hi anava a repetir el seu paper més rutinari, el de martellet sense pietat, que s'ha de reconèixer que aconsegueix que li surti cada vegada més agre i monòton: més enllà d'exigir eleccions, el contingut del seu discurs va ser un zero pelat i gèlid. I Duran i Lleida hi va anar a fer de polític més ben valorat d'Espanya, amb el registre galán maduro que tants d'èxits li ha reportat. Aclamació assegurada. També hi va haver espai per a les efusions sentimentals, com la balada lírica que la diputada canària Ana Ozamas va dedicar a Zapatero, o el moment en què Don Mariano li va recordar "l'afecte personal que vostè sap que li professo" (hi ha afectes que estrangulen, com les hèrnies).

Els atributs que més s'han associat a Zapatero són el seu optimisme ja llegendari i una frivolitat que de vegades ha estat tremenda. De fet, sembla plausible pensar que una qualitat alimenta l'altra. És a dir, que Zapatero ha estat frívol de tant ser optimista. L'optimisme el va dur a pensar (molt probablement de manera sincera, com a mínim al principi) que podria canviar el to de la relació entre Espanya i Catalunya, i convertir Espanya en un estat federal que desactivés la reivindicació independentista catalana d'una vegada per sempre. En un país una mica menys cafre, potser això hauria estat possible. Aquí, no. Ara mateix, l'anticatalanisme és més viu que mai a Espanya, i pel que fa a Catalunya, segons el CEO, hi ha un 42% d'independentistes, que seran molts més quan governi Don Mariano. Don Mariano, aquest ésser que fa que ZP pugui resultar (encara!) una mica simpàtic.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT