Ed Miliband
08/02/2012

Debatent el futur del capitalisme

4 min

El capitalisme del segle XX no funciona en la societat del segle XXI? En una altra època, no fa gaire, aquest debat només se l'haurien plantejat els manifestants que cada any es refugien en iglús als vessants dels Alps. Per tant és esperançador veure que, quan ja han passat més de tres anys des de la crisi financera global, s'ha començat per fi a fer examen de consciència per esbrinar quines lliçons concretes cal treure'n.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

A la Gran Bretanya, els membres del govern dirigit pels conservadors -en especial el primer ministre, David Cameron- s'han fet ressò de la crida del Partit Laborista en favor d'un capitalisme més responsable.

Hi ha una gran diferència, però, entre estar disposat a parlar d'un tema i estar preparat per actuar.

És la diferència entre els que encara creuen que l'únic que poden fer els governs és mantenir-se'n al marge i els que pensen que els governs sí que poden representar un paper, primer en la reactivació de l'economia i després en la fixació d'unes normes que permetin assolir l'èxit en el futur. Per tant, es tracta d'un desafiament no sols per al capitalisme sinó també per a la política.

A la cimera del G-20 que fa tres anys va tenir lloc a Londres, el primer ministre Gordon Brown i el president Obama van acordar una acció conjunta per allunyar l'economia mundial del caire de l'abisme. Tres anys més tard, alguns governs han adoptat un proteccionisme fiscal miop que només pot desembocar en un creixement raquític.

Si vam aprendre alguna cosa de la dècada del 1930 és que els governs no es poden arronsar d'espatlles i limitar-se a mirar com la població passa a incrementar les files de l'atur. Em sembla tràgic i sorprenent que alguns governs hagin de tornar a aprendre aquesta lliçó.

Tampoc hem d'oblidar les causes del creixement actual i de la crisi del deute quan ens esforcem per fonamentar les nostres economies sobre una base més sostenible.

Tant els Estats Units com la Gran Bretanya han patit dificultats perquè les seves economies depenien massa dels beneficis artificials del sector financer; el nivell de vida ha empitjorat per a molts, mentre que les compensacions econòmiques han anat a parar a l'1 per cent dels més rics; un model capitalista concret ha propiciat la presa de decisions a curt termini per obtenir beneficis trimestrals en comptes de buscar la riquesa a llarg termini, i s'ha cregut que els interessos creats -des dels grans bancs fins als magnats dels mitjans de comunicació- eren massa importants per enfonsar-se o massa poderosos per poder-los desafiar.

Hem de reconèixer que el degoteig promès pels teòrics del conservadorisme s'ha convertit en una realitat que desafia la gravetat, perquè la riquesa ha fluït cap amunt d'una manera desproporcionada i, massa sovint, injusta. Per abordar adequadament la baixada d'ingressos de la classe mitjana a una banda i l'altra de l'Atlàntic caldria que els governs formulessin noves idees sobre la formació necessària per a la vida laboral i sobre el salari digne.

Els governs poden definir més bones normes -no més- per incentivar empreses productives que inverteixin, inventin, formin els treballadors, i facin i venguin productes i serveis reals. Necessitem unes regles que frenin el comportament depredador dels que busquen diners fàcils a través d'opes hostils i liquidacions d'actius que no vetllen pels interessos dels accionistes, ni pels dels treballadors ni els de l'economia. A la Gran Bretanya, el Partit Laborista està estudiant com es pot apujar el llistó per a les fusions empresarials i evitar així que el futur de les empreses estigui condicionat per un grapat d'especuladors.

I els governs han de recordar que els elegeixen per servir el poble i no els poderosos grups de pressió que poden adquirir influència gràcies als diners. Massa sovint els veritables enemics del capitalisme de mercat són alguns dels que més es beneficien de l'actual model, que afavoreix pujades abusives de preus i l'explotació dels consumidors. A la Gran Bretanya, les aerolínies han de ser més transparents sobre el veritable cost de les seves tarifes, i les empreses de fons de pensions no poden seguir venent als clients uns productes que poden erosionar la pensió de jubilació amb unes exorbitants comissions de gestió.

Com assenyalava Obama en el discurs de l'estat de la Unió, no és sostenible des del punt de vista social ni econòmic que els més rics i poderosos no paguin el que els pertoca per justícia. Estic a favor de les propostes d'un impost a les transaccions financeres que es recapti tant als principals centres d'operacions comercials de Hong Kong i Singapur com a Wall Street i la City de Londres. El govern britànic ha de fer gala de més lideratge a Europa pel que fa a aquest tema, i tots els membres del G-20 hi han de col·laborar.

La Gran Bretanya deixa d'ingressar milers de milions de lliures a causa d'unes normes obsoletes que permeten als ciutadans més rics tenir diners en paradisos fiscals. L'administració tributària ha de disposar d'informació sobre els diners i la riquesa oculta darrere de societats pantalla, fideïcomisos i altres productes financers complexos. Si aquestes normes no es poden modificar a través d'un acord internacional, els governs progressistes han de tirar endavant i fer-ho ells mateixos.

Com va dir Obama en l'esmentat discurs, és de "sentit comú" demanar que un milionari tributi proporcionalment el mateix que la seva secretària.

Crec que per canviar les regles del capitalisme al meu país caldrà canviar de govern. Però més en general, farà falta un canvi en el que els ciutadans esperen i demanen de la política. La pregunta no és tant si el capitalisme del segle XX no funciona en la societat del segle XXI, sinó si la política pot afrontar el repte de canviar un model econòmic defectuós.

stats