Decadència

El 2015 es va viure sota el signe del canvi: règim gripat, sorollosa transformació de moviments socials en partits polítics, sobiranisme a l’alça. L’intent de remoure les coses semblava que avançava, després dels anys de ferro de la majoria absoluta de Rajoy. Però el 2016 la capacitat de resistència d’uns i la impotència dels altres ha conduït al bloqueig i la degradació política.

El repunt electoral del PP a les eleccions del juny ha fet que des dels poders econòmics i mediàtics espanyols s’imposin tres idees perillosament antidemocràtiques: que la prioritat de formar govern justifica que no es tinguin en compte les responsabilitats de Rajoy en la corrupció del PP; que només hi ha un govern possible: del PP i presidit per Rajoy, de manera que el fracàs en la investidura no li és imputable sinó que recau sobre Sánchez; i que no és admissible cap combinació en què entrin Podem o els sobiranistes, condemnats a quedar fora de les portes del sistema.

Albert Rivera, marca juvenil de la dreta, ho ha comprat de seguida. El seu sentit d’estat l’ha portat a oblidar les exigències sobre corrupció i a donar suport a un president que diu que no li ofereix cap confiança. I que el pot deixar amb un pam de nas. Rajoy està disposat a anar a tantes eleccions com calgui fins que els ciutadans votin com ell vol, per revertir, per esgotament, la fantasia de canvi del 2015, i assolir la seva particular utopia: el grau zero de la política i la indiferència ciutadana.

Sánchez resisteix a les pressions, però és impotent per articular els 180 del no. En el fons, comparteix amb Rajoy l’esperança que la repetició electoral desgasti els nous partits i torni l’ordre bipartidista. Vivim en el millor dels països possibles, diu Rajoy. I bona part de la vella intel·lectualitat crítica l’hi compra, fent seva la lluita contra els dolents: els sobiranistes, els podemites, els comuns i Sánchez si no s’entrega. Un règim incapaç de generar la seva pròpia renovació és inexorablement decadent.