Publicitat
Publicitat

UN TAST DE CATALÀ

Decebre i decepcionar (i 4)

La intuïció dels professionals de la llengua és l'última instància que jutja una paraula; i avui rebutja traïcionar per una àmplia majoria i es divideix davant de cepcionar , per molt que semblin casos paral·lels. Això explica que l'ÉsAdir, el GD62 i l'Alcover-Moll entrin decepcionar i no traïcionar .

Entenc i simpatitzo amb la gent de menys de 40 que, havent après a l'escola que decepcionar és un castellanisme, queden perplexos quan els lingüistes de certs mitjans, com TV3, els diuen que l'accepten.

Diria més: si ells se senten més còmodes amb decebre , fan bé de no dir ni escriure mai decepcionar . I no passarà res si es perd.

Però també han d'entendre que, durant tot el segle XX, escriptors de prestigi -sensibles i patriotes- han utilitzat paraules no normatives que sentien vives dins seu per fer més viu el català.

Quan Josep M. de Sagarra, Joan Sales o M. Aurèlia Capmany escrivien decepcionar ja sabien que no era al Fabra, però també sentien que tenien el deure i la responsabilitat de crear llengua, i es mereixen ser tinguts en compte.

Com a corrector crec que, si qui escriu en sap, no tinc dret a canviar-li decebre per decepcionar ni decepcionar per decebre . I potser el temps em farà canviar de criteri. Però si una cosa tinc clara és que qui coneix bé la llengua ni desqualifica ni és rotund en punts tan discutibles.

Ja voldria jo que qui s'esquinça les vestidures davant decepcionar tingués una mica de la sensibilitat lingüística de Sagarra.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT