Publicitat
Publicitat

Defenseu-nos!

L'electorat català té tendència a ser, en les eleccions espanyoles, més pràctic que emotiu. Molt racional: mira el panorama i vota en funció de la conjuntura. Per això hi ha oscil·lacions. Ara fa quatre anys, el PSC va acumular vots de procedència molt diversa perquè va ser vist com l'eina per evitar la victòria del PP a Espanya. Aquest diumenge, amb la victòria del PP considerada ja inevitable, CiU ha crescut molt i ha guanyat perquè l'electorat català l'ha percebut com la força capaç de defensar-lo en temps de majoria del PP. Al meu parer, l'encàrrec que ha fet la majoria de l'electorat català a CiU, com a partit de govern i com a representant a Madrid, ha estat aquest: defenseu-nos!

Aquest comportament calculador té un axioma: la por del PP. És possible que aquesta por sigui en part injusta (els balanços dels governs socialistes no han estat pas millors), però els populars l'han alimentat amb tota mena de gestos i declaracions. El que és interessant és com s'ha triat qui podria fer millor la defensa contra un PP aclaparador. El PSC, que no va saber llegir la seva victòria de fa quatre anys i tampoc no ha sabut llegir les derrotes posteriors, no ha estat vist com el partit que podia fer aquesta defensa ni per part de molts dels seus mateixos electors. El PP català no ha aconseguit convèncer que era millor afegir-se a la victòria de Rajoy que no pas defensar-se'n: els seus resultats catalans no són satisfactoris. Esquerra ha aconseguit estabilitzar-se, i superar l'impacte negatiu dels tripartits sobre el seu electorat, però tampoc no ha crescut.

La defensa contra la majoria aclaparadora del PP els catalans l'han encarregat, a través de les urnes, fonamentalment a CiU. També d'una manera menor a través d'Iniciativa, que s'ha beneficiat, com Izquierda Unida, de la fuga cap a l'esquerra d'una part del vot socialista, en part fascinat pel fenomen indignat. Però és CiU qui ha aconseguit, aquesta vegada, atreure votants socialistes, votants d'Esquerra en una proporció menor i mantenir el propi electorat en temps difícils, i havent dut a terme una acció de govern gens populista i poc popular. El "Defenseu-nos!" dels catalans s'ha concentrat molt especialment en CiU, i li ha donat la victòria.

En aquestes eleccions no s'avaluava el govern Mas (però si els resultats haguessin estat uns altres, amb un retrocés de CiU, alguns haurien dit que el poble català hauria refusat les retallades del seu govern). No sé si els resultats són un premi al Govern, però el que és obvi és que no són un càstig. El reforcen. Al meu parer, CiU ha atret aquest vot que li ha donat la victòria, ha estat percebuda com la força que podia defensar els catalans per tres raons, a més de la seva trajectòria. Una, pel fet de ser govern a Catalunya. Dues, per tenir una expectativa de força superior a qualsevol altra opció. Tres, per tenir un ventall d'instruments de pressió i negociació, des de la negociació fins a la ruptura, més ampli. És a dir, per la combinació real entre pragmatisme i sobiranisme.

El fet que els catalans hagin fet l'encàrrec de defensar-los sobretot a CiU vol dir que és, en bona part, un encàrrec en clau nacional. Més que no pas ideològica. Si hagués estat ideològica, l'esquerra contra la dreta, els vots haurien anat a Iniciativa o al PSC. Certament, CiU és percebuda com una força més moderada i centrista que el PP, també en termes ideològics. Però, sobretot, com una força de caràcter nacional. Els catalans han encarregat la defensa dels seus interessos -i dels seus sentiments- a CiU, perquè han considerat especialment amenaçats, especialment necessitats de defensa, els interessos i els sentiments nacionals, allò que els podria perjudicar com a catalans. Ha estat en bona part una votació en clau nacional. La clau en la qual CiU se sent més còmoda. I la que més incomoda el PSC. El PSC no ha estat derrotat només com a socialdemòcrata, també com a força percebuda com a capaç de defensar els interessos específics i diferencials dels catalans.

Què ha de fer CiU per complir l'encàrrec? CiU ha d'exigir el pacte fiscal, perquè ho tenia al programa. És un compromís. Però no és l'única clau del seu èxit. En la victòria de CiU hi ha un acte de confiança: aquests són els que ens defensaran. Què ens defensaran? Moltes coses. Tenen a veure amb el finançament o amb un dèficit fiscal insostenible, amb el sistema productiu, amb la llengua i amb la identitat, amb l'autogovern. Ens defensaran contra el que vagi sortint. Per tant, el que ha de fer CiU és dibuixar al terra del mapa polític unes línies vermelles. Unes línies vermelles sobre dèficit fiscal, sobre llengua, sobre cultura, sobre autogovern. I fer tot el que calgui perquè aquestes línies no es traspassin. Això es pot aconseguir amb pactes? Doncs provem-ho, amb l'escepticisme natural. Això exigeix un cert grau de confrontació democràtica? Doncs acceptem-la, perquè aquest és l'encàrrec. Defensar unes posicions infranquejables. Amb tot el ventall obert: des de la negociació fins a la ruptura. Sense excloure'n cap. L'encàrrec a CiU és sobre què ha de defensar. La seva responsabilitat és trobar com defensar-ho. No hi ha encàrrec sobre el com, sinó sobre el què. El com és problema de CiU. De la millor manera que es pugui. De la manera que calgui.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT