Dèficit de líders o de seguidors?

"Imagineu un vaixell molt gros, encara més gros que el més gros dels nostres d'avui dia. Pot transportar milers de passatgers. Tot ho té disposat per al luxe i el confort. Cau la nit. Al saló principal la gent es diverteix. Tot resplendeix sota la sumptuosa il·luminació: la gran orquestra, les parelles ballant, ampolles destapant-se, la dringadissa de les copes, els xomriures i riallades. No obstant això, un humil passatger ha sortit a coberta i s'ha quedat llargues hores sol, mirant l'horitzó. Tot d'una ha descobert un punt blanc a l'horitzó. Ell sap el que significa: l'anunci d'una gran tempesta. El pobre passatger no té cap autoritat al vaixell. Malgrat això, va al saló i entre el soroll de la música i els crits intenta informar el capità del que ha vist, del que no té cap dubte que succeirà. El capità li ofereix, molt ben disposat, pujar al pont de comandament al cap d'un moment més. Però tal cosa no succeeix i el passatger torna a entrar al saló a cercar de nou el capità, que ara es mostra esquerp i fins i tot groller, i exigeix no ser molestat més. El pobre passatger es resigna. No és terrible, això? Que sigui el més humil dels passatgers qui conegui el que li passarà al gran vaixell al cap de poques hores. Que vegi la taca blanca, presagi d'una terrible tempesta imminent que ens destruirà a tots...". Aquesta cita del pensador Sören Kierkegaard (1813-1855) podria servir per emmarcar la tragèdia viscuda al nostre país fins al fatídic mes de maig del 2010, quan, finalment, el president Zapatero es va adonar del que ja era vist fins i tot pels més humils dels ciutadans, quan la tempesta ja la teníem al damunt.

Pilotar un vaixell en perfecte estat, amb mar calmada i vent favorable és relativament senzill. Fer-ho enmig d'una tempesta, havent de canviar d'estratègia i amb la meitat de la tripulació en contra (PP) era bastant més difícil per a Zapatero. Ara el nou capità Rajoy sap el pa que s'hi dóna. Les onades són gegantines, el vaixell pateix danys greus al motor i diverses vies d'aigua, i mentre amb una mà vol afermar el timó amb l'altra ha de fer les reparacions sobre la marxa. Aquelles mateixes reparacions que quan era a l'oposició va torpedinar una vegada i altra. L'evolució de la tempesta és impredictible, el rumb del vaixell incert. I el passatge? Com més va més insegur se sent. Certament, a Madrid no tenen esperit mariner...

Segons Jeffrey Immelt, conseller delegat de General Electric, als anys 90 (anys de bonança i de certa estabilitat econòmica al seu país) qualsevol persona podria haver dirigit General Electric i ho hauria fet bé. Perquè quan una organització està ben greixada, el conseller delegat és més un coordinador que un líder. I segurament alguna cosa semblant era aplicable a altres tipus d'organitzacions i als seus dirigents. El problema avui, com tothom sap, és que no estem ni en anys de bonança ni encara menys en temps d'estabilitat. I justament els temps de turbulències no reclamen coordinadors sinó figures potents, líders amb coratge per fer front a les escomeses i amb capacitat per prendre decisions.

A Catalunya tenim un president amb vocació marinera. El lema del seu timó, si no vaig errat, continua sent aquest: "Cap fred, cor calent, puny ferm, peus a terra". Des que va assumir la presidència, ha tingut l'encert i el valor de transmetre a la població la gravetat de la situació i, malgrat la duresa de les retallades en aspectes tan sensibles del país com l'ensenyament i la sanitat, no li ha tremolat la mà a l'hora de fer-ho. Ara mateix afronta segurament l'envit més important i més incert de tota la seva carrera política: l'assoliment del nou pacte fiscal. Ell mateix ha reconegut que, si la via del pacte falla, el Govern plantarà cara a Madrid i Catalunya entrarà en un terreny desconegut.

El dèficit de lideratge en els casos de Zapatero i Rajoy sembla evident. Però el cas del president Mas demana una mica més d'atenció. "President, si mai se sent sol, sàpiga que té un poble al darrere", va dir el periodista Joaquim Maria Puyal quan li van atorgar el premi al Català de l'Any 2011. En canvi, Joan Ramon Resina parlava en aquest mateix diari de l'aprimament del lideratge de Mas: "No és cert que el president tingui un poble al darrere: el té al davant, i la pregunta coent és si sabrà estar a l'altura del poble". Les paraules de Puyal i Resina, malgrat la diferència d'enfocament, ens ajuden a comprendre una mica millor la problemàtica actual del lideratge. Quan diem que Europa, Espanya o Catalunya pateixen una manca de lideratge, a què ens referim exactament? Perquè hi hagi lideratge s'han de donar simultàniament tres elements: líders, visió i seguidors. L'opinió general acostuma a posar el dit acusador sobre l'absència de líders, però no acostuma a avaluar amb el mateix rigor si hi ha cap projecte a defensar i, sobretot, si hi ha seguidors disposats a assumir també la seva quota de responsabilitat. Altrament dit, tenim molt clar que hem de reclamar als nostres dirigents el deure de liderar, però no tenim tan clar que això s'hagi de correspondre també amb el compromís d'assumir les conseqüències del deure del seguiment. Puyal pressuposa que si el president fa un pas endavant (per assumir una Hisenda pròpia, per exemple) tindrà el poble al darrere donant-li suport. Resina va més enllà i diu que el poble ja va davant del seu líder i que el que ha de fer és espavilar-se. Sense voler contradir tots dos mestres, crec que també hauríem de pensar en la hipòtesi que els seguidors, a l'hora de la veritat, no segueixin. O dit d'una altra manera, que potser el problema que tenim avui amb el lideratge no és (només) una qüestió de líders, sinó (també) un problema de seguiment.