Deixem en pau els avis
LA CANDIDATA. Puc arribar a entendre que, per recollir suports en el socialisme espanyol, Carme Chacón es postuli com a candidata a Andalusia, reivindicant els seus orígens. De fet, què carai, ella vol ser la líder del PSOE i el pròxim congrés del partit el decidiran, en gran mesura, els delegats andalusos. Si Chacón anés per les Espanyes recordant que és militant del PSC, partit nacional català que és plenament sobirà i bla bla bla, no la votarien ni els cosins d'Olula del Río. Bono va dir no fa gaire: "Jo crec que el PSC forma part del PSOE, però en el PSC n'hi ha que s'entesten a negar-ho". Rubalcaba també burxa reclamant un discurs únic, perquè sap que la singularitat del PSC, gran o petita, és el taló d'Aquil·les de la seva rival. I tots dos tenen raó: no es pot tocar la campana i anar a la processó. No es pot ser Pallach i Guerra al mateix temps. Es pot defensar amb grans paraules el federalisme i la pluralitat, però al cap i a la fi s'ha de tenir clar a què es pertany i a qui se serveix. Aquesta és la lliçó que Chacón ha après dels anys de Zapatero, Maragall i Montilla.
EL NOU PSC. Carme Chacón vol liderar el PSOE amb l'etiqueta de catalana implicada sense reserves en el projecte socialista espanyol. I per això vol que el PSC, com qualsevol federació del partit, tingui com a missió principal reivindicar el discurs del PSOE a Catalunya, encara que això li suposi un llast insuperable en termes de política interna. Quan era ministra, Chacón renyava els seus companys catalans perquè no defensaven prou la política del govern Zapatero. I quan el Tribunal Constitucional va tombar l'Estatut, Montilla va posar-se rere la pancarta mentre Chacón s'inhibia descaradament del debat. Després de la debacle electoral, de la qual no sabem qui en té la culpa, i d'un congrés tancat amb pulcritud i eficàcia, el PSC és ara una eina en mans de Chacón, potser no per adhesió entusiasta però sí per la desarticulació dels elements -no sé si dir-ne sector- que reivindicaven una línia més catalanista. D'això en traurà profit el futur líder del PSOE, sigui qui sigui. El miratge s'ha esvaït. Torna l'esperit del 82.
ELS AVIS. Però em costa de pair que una catalana d'avui dia, amb els mèrits polítics de Carme Chacón, s'hagi de presentar fent valer l'ADN dels seus avis. Han passat més de 50 anys des que Paco Candel va publicar Els altres catalans . En fa molts que aquí ningú no fa servir els cognoms ni per justificar, ni per atacar, ni per projectar, ni per invocar. Estem fent -amb penes i treballs, però amb convicció- una societat plural que intenta refondre la catalanitat de sempre amb la d'avui. Tan absurd és presumir d'avis catalans com d'avis andalusos, uruguaians o marroquins. Sabem on és la diferència entre un Montilla i un Vidal-Quadras, entre un Ridao i un Boadella. L'exministra de Defensa -de Defensa!- no pot anar dient que el fet de tenir un avi andalús i un altre d'aragonès la fa ser més o menys nacionalista, més o menys partidària de les fronteres. Jo, almenys, li pregaria que no es comparés amb mi en aquest terreny. No em vull haver d'excusar pel fet de tenir, només, tres avis empordanesos i un del Baix Camp.
