Publicitat
Publicitat

Del 15 al 20

El 14 d'octubre, en unes declaracions a TV3, qui ha estat segurament el principal guru intel·lectual del moviment dels indignats a casa nostra, el professor universitari i activista social Arcadi Oliveres, deia tot pensant en les eleccions generals que ja s'acostaven: "El 15-M hauria de servir perquè baixessin els vots al PP, al PSOE i a CiU".

Fins a quin punt ha estat així? Examinem-ho. A Catalunya, el 2008, les tres forces polítiques assenyalades per Oliveres (amb el sobreentès que són les tres potes del "sistema") van sumar 43 diputats; el passat 20-N comportà una importantíssima redistribució interna d'aquests escons, però el còmput global només disminuí en dos, fins a 41. En vots absoluts, la suma de convergents, socialistes i populars n'ha perdut 429.421, des dels 3.079.809 de fa quatre anys als 2.650.388 d'ara, si bé això és atribuïble en gran part al descens de la participació en 3,5 punts.

En el conjunt de l'Estat, les diferències semblen més importants. Si el 2008 PSOE, PP i CiU van acumular 333 escons i 22.346.711 vots al Congrés, aquest novembre només van reunir 312 actes i 18.818.836 sufragis. També aquí els gairebé dos punts menys de participació expliquen una part d'aquesta minva, però convé no perdre de vista quines sigles han estat beneficiàries del retrocés dels "grans". Per exemple, Unión Progreso y Democracia, de qui ningú no diria que hagi extret els seus 1,14 milions de vots i 5 escons del moviment del 15-M, sinó més aviat d'un nacionalisme madrilenyo-funcionarial (i ja sabem que València és la playa de Madrid) ferotgement antiautonomista i recentralitzador.

En l'extrem contrari, tampoc no sembla que la irrupció d'Amaiur, amb els seus 7 escons i 333.628 vots, tingui cap connexió amb les tendes de campanya de la Puerta del Sol ni les de la plaça de Catalunya, sinó en tot cas amb una altra mena d'indignació continguda: la d'aquells ciutadans bascos que portaven una dècada sense poder votar lliurement l'opció de la seva preferència. I el mateix podem dir de les sorpreses menors del 20-N; ni el Foro asturià d'Álvarez Cascos, ni els valencians de Compromís-Equo no es poden considerar expressió del 15-M, sinó que són el fruit de dinàmiques polítiques locals que ja havien mostrat la seva empenta en els comicis municipals i autonòmics de la primavera passada.

Per tant, i en definitiva, l'anàlisi dels resultats de les últimes eleccions generals només permet detectar dos fenòmens que es puguin considerar reflex directe o indirecte, proper o llunyà, del moviment dels indignats: l'increment dels vots blancs i nuls, i la pujada d'Iniciativa a Catalunya i d'Izquierda Unida a Espanya.

Pel que fa als electors que van votar en blanc o van emetre conscientment un sufragi nul, convé evitar les mitificacions: en cap de les dues categories l'escrutini del 20-N no va registrar un rècord absolut. L'any 2000, per exemple, i també l'any 2004, el nombre de votants en blanc va ser netament superior als 333.095 d'enguany. I l'any 1982 -sí, el de la gran victòria de Felipe González- els vots nuls van superar en més de cent mil els 317.886 de l'altre diumenge. Ni tan sols si sumem les dues formes de suposat vot de protesta no podem dir que aquest novembre s'assolís un nivell insòlit: les 650.981 paperetes en blanc o nul·les van quedar per darrere de les 671.000 recollides el 2004, i això amb un cens electoral més petit aleshores que ara.

De manera que, comptat i debatut, l'única possible traducció electoral del famós 15-M la va recollir el tàndem Iniciativa - Izquierda Unida. Amb quines magnituds? A Catalunya, amb un guany de 96.261 vots, 3,2 punts percentuals i dos escons; a Espanya, pujant 614.603 sufragis i 7 escons. Pujant des de molt avall, és cert, però aprofitant a una escala francament modesta la immensa ensulsiada del PSC i del PSOE. Em permeto fer notar que, dels quasi 770.000 vots perduts per Carme Chacón, Joan Coscubiela només en va atreure un 12,5 %; en el conjunt de l'Estat, Cayo Lara aconseguí caçar-ne una mica més: el 16,5 %. Així, doncs, malgrat una crisi econòmica duríssima i una desfeta sense precedents del socialisme, Izquierda Unida queda molt lluny dels seus màxims històrics, d'aquells entre el 9% i el 10,5% dels vots, entre 17 i 21 diputats conquerits durant el període 1989-1996, i amb la mateixa llei electoral que ara. Iniciativa, per la seva banda, tot just si ha superat d'un pèl els registres assolits en els mateixos anys finals del felipisme.

Amb aquestes xifres al davant, i després de l'atenció política i mediàtica, de la quantitat de tinta, saliva i minuts que, al llarg del darrer mig any, s'han dedicat al moviment del 15-M, al fenomen dels indignats i a algunes de les seves gestes, la conclusió em sembla òbvia: molt de soroll… per a ben poca cosa.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT