Publicitat
Publicitat

Del candor en política

Què és el pactisme? Si féssim aquesta pregunta pel carrer la resposta més probable que obtindríem seria, més o menys, aquesta: "El pactisme és un tarannà propi dels catalans, una inclinació natural per arribar a enteses i acords". Bé doncs, aquesta concepció és radicalment, absolutament falsa. De fet, el pactisme era un principi del tot oposat, una institució segons la qual si un pretendent al tron volia ser rei dels catalans havia d'acatar públicament les seves Constitucions i Llibertats. En cas contrari els catalans estaven legitimats, si calia, a declarar-li la guerra.

Però parlem de les coses que realment interessen a la gent. L'altre dia anava pel carrer quan em va sorprendre una bafarada d'aire bullint a la cara. Abans l'estiu l'anunciaven les orenetes, ara ho fa l'encesa dels aparells d'aire condicionat. I, com és natural, els extractors no se situen a tres metres d'alçada, o només a tres pams (on almenys servirien per emprenyar els gossos que es pixen als portals). No. Els extractors acostumen a posar-se a la justa alçada dels caps dels vianants. D'aquesta manera podran obsequiar-nos, a ple mes d'agost, amb ràfegues d'aire a temperatures molt properes a les del napalm.

Després de rebre cinc bafarades d'un aire que semblava venir de la turbina d'un reactor arribo a casa. I què em trobo? Una senyora, molt semblant a la senyoreta Rottenmeier, que passejava un gosset amb pinta de rata depilada i que s'estava pixant al portal. Vaig fer saber a la senyora, molt amablement, que allò era lleig, que entrar a casa sentint olor de pixums de gos era molt desagradable, i que la seva actitud era deplorablement incívica. Bé doncs, ella em va dir que la bestiola havia de fer les seves coses en algun lloc, que de portes enfora el carrer era de tots i que callés la boca o avisaria els Mossos.

Si jo fos una persona civilitzada hauria ficat els cinc extractors, la senyora Rottenmeier i el gos en forma de rata en un d'aquests containers marrons per a matèria orgànica, i acte seguit l'hauria llençat a l'àrea més insondable del mar Carib. Això sí: només l'hauria submergit després de sucar les parets del container amb cansalada de foca, que actua com a atraient per als taurons blancs caribenys, que són els més grossos i afamats del món. Però no, jo no vaig fer res d'això. I saben per què? Doncs perquè Catalunya és un oasi.

L' oasi català és una de les ficcions més reeixides, i absurdes, de la historiografia postfranquista. Segons aquesta construcció el Principat ha estat tradicionalment una illa de pau enmig d'un entorn polític convuls, irracional, violent. I és que, segons els partidaris de l'oasi se suposa que els catalans som naturalment pactistes , de la qual cosa es deriva que som naturalment assenyats i, en conseqüència, pacífics. Mentida podrida. La història de Catalunya és la història de la barricada i de l'aldarull, és la història d'una revolta sempre larvada. Com a tots els llocs històricament dinàmics. Com a tots els llocs on els fluxos sociològics, ideològics i econòmics generen expectatives de canvi. I no hem de penedir-nos-en, la història és la història. Ja ho deia Orson Welles: "Cinquanta anys de caos italià van generar el Renaixement; cinc segles de pau suïssa només van crear el rellotge de cucut".

Però parlem de les coses que realment interessen a la gent. Perquè ara arriba el govern i ens vol convèncer que aconseguirà un gran pacte fiscal. Esclar que sí. No tenim prou poder per regular la ubicació d'extractors urbans o la pixera dels gossos chihuahua, però serem capaços de doblegar, i per les bones, aquest mamut polític, aquesta desmesura espanyolista anomenada PP, un interlocutor tan flexible, tan tolerant, que abans de començar a parlar vol que admetem que aquest article no està escrit en català, sinó en aragonès oriental. I esclar, ens han convençut tant i tant que el pactisme és ser mesells i l'oasi és ser pacífics, i ens han convençut tant i tant que hem de fer les coses segons les normes, que seguirem les normes. I serà que no. I al final saben què passarà? Doncs que tornarem a casa amb la cara ben socarrimada, després que se'ns hagin pixat al damunt, i a callar.

D'acord, el 10-J van sortir al carrer un milió de catalans. I doncs? Poc després van venir les eleccions espanyoles i els dos candidats van mantenir un debat. ¿Recorden quant de temps van dedicar a la qüestió catalana? Jo sí: zero segons (segon amunt, segon avall). Mirin, que tot això no va enlloc està més clar que l'aigua caribenya, i que no els fem por, també. Però precisament per això: almenys no podríem donar-los un ensurt?

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT