Publicitat
Publicitat

Del desconcert a la incertesa

Darrerament he tingut l'oportunitat de parlar de l'educació en temps d'incertesa a Figueres, a Palma, a Alcoi... Hi he sostingut que l'educació ens ha d'ensenyar a viure en aquesta incertesa, amb intel·ligència i dignitat. Encara més: crec que cal donar la benvinguda al fet que la incertesa hagi tornat, i per quedar-s'hi, als nostres projectes vitals. La incertesa és una dimensió intrínseca de la condició humana que havíem volgut ignorar, vivint-hi d'esquena, en un greu exercici d'autoengany irresponsable. Al capdavall, els principals problemes educatius que hem viscut les darreres tres dècades són conseqüència d'aquest oblit.

DES DEL MEU PUNT DE VISTA, doncs, la crisi educativa actual ha estat provocada, com en el cas del sistema financer, per un excés de desregulació moral al llarg de tots aquells anys de creixement esbojarrat. I aquesta desregulació va donar lloc a un abús del que en podríem dir pedagogia especulativa , que alhora va acabar provocant el corresponent desconcert educatiu. El cas és que es van abandonar les virtuts socials més elementals. L'ascetisme propi d'un entrenament dur per a la vida semblava sobrer. S'educava per fer nens feliços , una idea confusa que suggeria la possibilitat d'una bondat banal i hedonista. Es podia predicar un viure al dia despreocupat -allò del carpe diem - perquè, paradoxalment, s'estava segur que ens havíem curat en salut per al futur.

DE FET, NI LA SOCIETAT TRADICIONAL ni la moderna no havien negat mai la incertesa. L'una se'n defensava apel·lant al passat. L'altra l'encarava planificant el futur. En canvi, la il·lusió d'una postmodernitat centrada en el present es va construir sobre una gran impostura: fer bandera de la fragilitat en la confiança que ho teníem tot assegurat. Al final, la postmodernitat només ha estat un breu parèntesi d'hipocresia, un temps d'especulació social que convidava a viure al marge de la virtut. Lyotard, que n'era el pare, l'havia definit com un "acostumar-se a pensar sense motlles ni criteris". Però trenta anys més tard, Lipovetsky es desdeia d'aquelles tesis postmodernes que també havia abraçat: "La idea de postmodernitat era falsa", reconeixia, i n'observava les conseqüències: una hipermodernitat fonamentada en la desregulació social, una de les cares més nefastes de la qual fou l'estimulació hedonista.

ARA BÉ, ESBORRAT AQUELL MIRATGE, la consciència de la incertesa constitutiva de la nostra condició humana i social ens torna a exigir l'exploració -no parlo d'imposició ni d'adoctrinament- de les virtuts que ens han de permetre assumir-la dignament. Vet aquí, doncs, que cal demanar a l'educació, i a l'escola molt en particular, que assenyali criteris d'orientació, que ens ensenyi a fer anar la brúixola, per moure'ns en un mapa físic del qual han desaparegut totes les indicacions de falsos camins fresats.

A ALCOI SE'M DEMANA si aquest retorn a la incertesa no és la simple conseqüència del desmantellament d'un estat del benestar edificat per eliminar-la fins on fos possible. Bona pregunta. Improviso una resposta. Crec que l'error havia estat pensar que podíem esborrar la incertesa establint un sistema il·limitat de drets sense deures, que és el que ha dut a fer-ne un ús irresponsable. L'estat del benestar té la seva raó de ser a l'hora de redistribuir les incerteses que la desigualtat social reparteix injustament. Però quan acaba sent una pòlissa a tot risc i sense franquícia es fa insostenible. En aquest sentit, només una educació que assumeixi positivament la incertesa com a condició humana pot tornar tot el valor a l'estat del benestar i fer possible que segueixi avançant propiciant conductes responsables, generoses i sense abusos.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT