Del peu de foto a inventar-li un cos sencer
No m'agrada dir-ne instantànies, de les fotos, però reconec que me'n sembla la definició perfecta, i probablement el secret del seu èxit i supervivència. Això de contemplar instants frenats és tan plaent, en un món histèric, que cada nou enginy tecnològic incorpora la fotografia, en lloc de pretendre matar-la. Les fotos brillen a l'iPad, els mòbils perfeccionen les seves càmeres, la gent es retrata més que mai per compartir-ho al Facebook, neixen programes per jugar a retocar-les... He vist com els companys de la premsa deixaven de revelar-les, he vist néixer, morir i ressuscitar la Polaroid, he vist multiplicar els megapíxels de les digitals, he vist desaparèixer fotos irrepetibles per culpa de virus en ordinadors... I el que veurem. Al diari d'avui, a més de l'impacte habitual del pòster, dediquem una portada a l'exposició de Català-Roca, que eleva la fotografia a art i història. I publiquem, com cada dia, un fotoconte, gènere en què un escriptor falsifica la realitat aturada en una imatge d'actualitat i en canvia els protagonistes. Un exercici que ens distreu tant, enmig d'una actualitat cada dia més crispada, que estem pensant obrir-ho a la participació dels lectors que tingueu imaginació i ganes d'escriure un relat amb aquest condicionant: encaixar-hi la foto. Als diaris els posem un peu, a les fotos. En aquests contes l'escriptor hi fa un transplantament de cos sencer. I d'ànima.
