Del que són capaços el cos i la ment
RECORDO HAVER VIST fa anys un reportatge sobre un home cec que s’havia convertit en un gran fotògraf. Hi destacaven la seva perseverança i els trucs que havia anat treballant per fer la feina. No ho vaig entendre gens. Ho trobava gairebé grotesc. Em semblaven unes ganes innecessàries d’anar contra corrent, de voler fer just el que està més allunyat de les teves capacitats i possibilitats.
Potser perquè sóc més gran o perquè les circumstàncies m’han anat fent tastar algunes renúncies, el que anomenem primers dols, aquestes acceptacions de coses que ja no podràs fer mai més, començo a entendre l’instint de rebel·lió radical del fotògraf cec. Plantar cara a les dificultats i demostrar que això dels cinc sentits és relatiu i millorable.
Una de les imatges dels Jocs Paralímpics és la d’un campió de tenis taula sense braços, que aguanta la raqueta amb la boca i aixeca la pilota amb el peu. Sembla circ, l’encara més difícil. Seria la persona més adequada per a aquells anuncis de l’“ impossible is nothing ” que solen agafar atletes superdotats que han rebut un do i l’exploten. Els campions paralímpics, en canvi, ens transmeten la idea que no hi ha amputació insuperable i que els límits hi són per saltar-se’ls.
No crec que el camí per a tots els que hem d’anar acceptant incapacitats sigui aquest repte tan bèstia, a l’abast de ments molt fortes i cossos molt flexibles. Continuaran sent casos excepcionals. Però aplaudeixo la seva revolta absoluta, la seva bogeria, aquesta insensatesa aparent davant del seny que aconsella la resignació. A més de ser estimulant és exemplar, perquè confirma les altíssimes capacitats de resistència que té la condició humana. I convida tothom a buscar i trobar la pròpia manera de desafiar els pronòstics més pessimistes.
