Publicitat
Publicitat

Delacroix

L'exposició que CaixaForum ens ofereix per celebrar el seu desè aniversari em dóna l'oportunitat de veure juntes les dues pintures que més m'agraden del pintor. Les Dones d'Alger al seu apartament i Ovidi a l'exili entre els escites . La primera, habitualment exposada al Louvre, i la segona a Londres, a la National Gallery. A part dels seus valors intrínsecs de composició i color, m'agrada mirar-me les Dones d'Alger com a punt de partida d'un camí que continua en Manet i va a parar a Matisse i Picasso. Totes les odalisques de Matisse tenen un peu en aquesta cambra d'Alger. I si m'agrada considerar aquesta pintura com un punt de partida, l'altra, Ovidi a l'exili entre els escites , m'agrada veure-la com un resum feliç de Rubens i Poussin. Adonar-se d'aquests ressons d'altres pintors anteriors o de les influències en els posteriors, del diàleg, en definitiva, no és pas el menor dels plaers estètics que ens ofereix una exposició com aquesta.

Una visita ràpida i superficial ens pot privar de veure aquestes coses i també d'adonar-nos que Delacroix anava molt més enllà de les històries que pintava. La qüestió del tema va ser una obsessió de la seva vida de pintor i, de fet, tot i que habitualment narra històries literàries o de la història, ja es planteja de bon començament -i això ho sabem gràcies a un impagable diari que portava- si l'origen de la inspiració està en el tema o bé en un altra obra d'art. És a dir, si allò que realment el mou a pintar és una altra pintura o un relat literari.

Com tot bon romàntic, creu en l'expressivitat de la matèria. I així va bastint, en els seus quadres, aquest teixit sorprenent de color i pinzellada, d'esfilagarsament constructiu que ja van criticar alguns dels seus contemporanis dient que les teles de Delacroix semblaven més aviat tapissos que no pas pintures. El quadre, alliberat de ser només una icona representativa, podia alçar-se com a objecte plàstic independent, lliure. De fet, Tàpies pot entendre's, a partir d'aquí, com un gran exponent d'aquest via, com a final del romanticisme. Després, l'art torna a la icona representativa i narrativa. Sense matèria, però. Ara sobretot amb mitjans fotogràfics. Cosa que no vol pas dir que no pugui fer-ho amb mitjans més tradicionals.

Amb això no estic pas dient que el tema, com Delacroix en deia, no tingui en la seva pintura cap importància. Sí que en té, i això és el que l'incardina en el seu temps. Això és, per a nosaltres, un valor afegit de coneixement. Però segurament no tindria la grandesa que té si no hi hagués, en aquesta pintura, la lluita per convertir un quadre gairebé en un ésser, en un objecte, en pintura escampada sobre la tela. "La gran qüestió -va escriure Delacroix- és evitar aquesta infernal comoditat del pinzell gruixut. Fes més aviat que la matèria sigui rebel per vèncer-la amb paciència".

El quadre Dones d'Alger al seu apartament és un prodigi en ell mateix. Que lluny de la pintura orientalista, que lluny de les estampes de basar que poblaven les revistes il·lustrades del moment. Delacroix s'enfronta amb el tema amb una visió gens decorativa, gens superficial. Construeix, més que no explica, trava forma i color. Les dones que hi pinta Delacroix no són aquelles dones, són les dones. Són arquetips. I per això, segurament, aquest quadre és a l'origen d'aquella línia que ja he citat: Manet, Matisse, Picasso.

El quadre Ovidi a l'exili entre els escites és un dels Delacroix que més m'agrada de tots. Pel tema, potser sí. Ovidi, un poeta desterrat per un emperador que no sap apreciar el que té, però alhora un poeta acollit per un poble hospitalari. El quadre, preciós en la seva materialitat, en els seus grisos blavosos i verdosos, és realment un tapís teixit amb una certa pau terminal. De fet, és el seu darrer quadre. I si bé la tècnica és la pròpia del pintor, hi ha un classicisme flotant que ve de Poussin. Altra vegada les referències, altra vegada la cadena entre el passat i el futur: allò que constitueix una cultura.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT