Publicitat
Publicitat

Delictes i faltes

A l'entrevista que li va fer la periodista Claire Chazal a la televisió francesa (però que es podia haver fet ell mateix, vist el to i el contingut de les preguntes), Dominique Strauss-Kahn va voler deixar clar que el que havia perpetrat al Sofitel de Nova York amb la cambrera Nafissatou Diallo no era delicte, però sí una falta moral. Una distinció molt francesa, amb un excel·lent domini del matís. Concretament, DSK va precisar que s'havia tractat d'una "falta moral contra la meva dona, els meus amics i els francesos". Atenció, doncs, perquè d'aquí s'infereix que, quan monsieur Strauss-Kahn treu el ninot de la bragueta perquè faci una mica de festa, és tot França el que hi va al darrere. Vet aquí un exemple de grandeur , i vet aquí també l'explicació de la voracitat i el vigor llegendaris que l'exdirector gerent de l'FMI manté intactes amb el pas dels anys.

Dèiem, però, que el distinguo de DSK porta implícits matisos interessants. Resumim-los: fos el que fos el que va fer, no és delicte perquè el jutge el va absoldre dels càrrecs de què se l'acusava; si l'hagués condemnat, aleshores sí que hauria estat delicte. Per la mateixa regla de tres, l'acte en qüestió constitueix una falta moral contra la seva dona, els seus amics i els francesos per la senzilla raó que la seva dona, els seus amics i els francesos se n'han assabentat: si no n'haguessin sabut res, no hi hauria hagut falta moral ni res de res. El bo de DSK s'hauria oblidat de l'assumpte en el moment de deixar l'habitació de l'hotel, i llestos. I si només se n'hagués assabentat la seva muller -o fins i tot els seus amics-, és de suposar que la falta moral hauria quedat reduïda a una mera relliscada i que, per tant, no hauria calgut que DSK renunciés al seu càrrec a l'FMI, i encara menys a la seva prometedora carrera política com a rival de Sarkozy. En canvi, com que també se n'han assabentat els francesos (els mateixos francesos que concorrien a donar embranzida al ninot de monsieur Strauss-Kahn), aleshores el nostre home no tan sols ha hagut de dimitir de tot, sinó que ha patit un merder de ca l'ample.

Del curs d'ètica accelerada de DSK n'aprenem, doncs, una cosa que ja sabíem: que la comissió d'un delicte o d'una falta (o d'una relliscada) depèn fonamentalment del fet que t'hi enxampin o no, i en cas que t'hi enxampin, de qui ho faci. Sort que després es va posar a parlar de macroeconomia, que és un àmbit feliçment exempt de consideracions ètiques i en el qual, per tant, monsieur Strauss-Kahn es pot moure a pler, encara que no l'empenyin tots els francesos.

(Postdata que no té res a veure: a causa d'una apagada neuronal, aquesta columna errable atribuïa ahir a Eugène Ionesco l'autoria de la peça Sis personatges en busca d'autor [sis, i no cinc], que com els lectors de l'ARA saben prou bé correspon en realitat a Luigi Pirandello. Això no és un delicte ni una falta, però sí allò que en retòrica es coneix amb el nom tècnic de cagada. Mil gràcies als lectors amables que ens la van fer notar.)

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT