Democràcia: festa, protesta i memòria
Colau va convertir-se en un personatge públic i, finalment, en alcaldessa, a través del seu pacífic, a voltes festiu i sempre determinat activisme a favor d’un habitatge digne per a tothom. La seva lluita contra els desnonaments va ser un qüestionament al sistema per canviar-ne les regles, almenys una regla ben concreta. Es va enfrontar als bancs i en bona mesura va guanyar. Ara els banquers es veuen obligats a parlar amb ella de tu a tu, a escoltar-la quan el Cercle d’Economia la convida a Sitges. La democràcia hi ha sortit guanyant.
Però totes les victòries tenen torna. L’èxit l’ha portat a la incomoditat d’haver d’enfrontar-se amb l’activisme més dur i radical a favor d’un habitatge per a tothom: el dels okupes, un moviment d’arrel llibertària que no està disposat a pactar amb el poder, que no aspira a conquerir el poder, encara que sigui democràtic, sinó a posar-lo contra les cordes. Colau és ara el poder que, alhora que pressiona els bancs per evitar desnonaments, desnona a contracor els okupes instant la policia a ser benigna. Però Colau ha de tenir clar que quan la protesta esdevé una festa violenta, perd tota la legitimitat. És tan senzill com això.
Protesta i festa, vet aquí dues cares que sovint van juntes i que formen l’essència de la participació democràtica, juntament amb l’exercici de la memòria. L’interessantíssim Museu Etnològic de Barcelona, a Montjuïc, encara massa desconegut, les exposa juntes i n’ha fet un dels eixos del seu discurs: ja d’entrada ens adverteix que no és el mateix tenir autoritat que poder. L’autoritat se la guanya un mateix amb l’exercici equànime del poder. L’autoritat és més vella que la democràcia i la democràcia és el millor mecanisme per generar autoritat (no confondre amb autoritarisme). Però ¿a quants governants els reconeixem autoritat? Quants la malbaraten estúpidament? El Carnaval, les Falles i tantes festes populars incorporen sempre la crítica al poder. La premsa -no només la satírica- hauria de ser sempre festa i protesta. La democràcia és un aprenentatge constant, una festa no exempta de perills. Cal tenir-ne cura. Es construeix dia a dia, com la memòria. Les dues són prou delicades i en totes dues hi ha celebració i queixa.
A Tortosa van dirimir ahir un problema de democràcia i memòria. Com que l’Ajuntament no s’atrevia a fer el que li tocava amb el monument franquista i gens festiu construït fa cinquanta anys per commemorar la victòria feixista a la Batalla de l’Ebre, on van morir 30.000 homes, va decidir disfressar de democràcia directa la seva feblesa d’esperit democràtic, la incapacitat d’entendre la protesta contra el monument. Una democràcia madura no hauria d’haver permès la permanència durant tants anys d’un recordatori infame com aquest, fet per glorificar el dictador i humiliar els demòcrates republicans. Només un hipotètic pacte a l’inici de la Transició per reconvertir-lo en lloc de memòria també per als vençuts hauria estat acceptable: ara han passat massa anys, la ferida s’ha enverinat. La consulta mateixa ha estat una demostració de feblesa i d’hipocresia que ha fet explícit l’error històric de no haver fet net quan tocava.
Malgrat que portem quaranta anys de democràcia, la sensació és que no hem deixat de ser-ne aprenents, tots plegats. Amb el poder hi seguim tenint una relació immadura. No el sabem exercir: els uns per defecte, acostumats a anar-hi a la contra, i els altres per excés, des del menyspreu als que el qüestionen (encara no m’he refet de les declaracions de Rivera elogiant la pau i l’ordre de les dictadures). La democràcia ha de ser festa i protesta: una democràcia autista davant la protesta, s’anquilosa; i una democràcia de carrer que confon festa amb protesta violenta, es deslegitima.
