Publicitat
Publicitat

Democràcies incertes

Probablement, l'any 2011 passarà a la història per les revoltes socials dels països arabomusulmans. Es tracta d'un fet sens dubte important, però que encara no podem avaluar en termes d'èxit o fracàs: és obvi que, en el millor dels casos, les coses no han canviat gaire i, en el pitjor, han degenerat considerablement. Fóra estrany que, de cop i volta, aquelles tiranies tronades es transformessin en impecables règims democràtics. Durant els vells -alguns escriurien "bons"- temps de la Guerra Freda, aquest tipus de coses funcionaven amb més eficiència, senzillament perquè estaven teledirigides d'una manera directa, clara i expeditiva per la CIA o bé pel KGB. Ara tot tendeix a ser més caòtic i estrident: el món silenciós i vagament refinat dels espies i el de la cridòria de les masses són força diferents. En tot cas, cal un període raonable de temps per determinar si els esdeveniments d'enguany -que continuen ben vius a Síria- tindran un desenllaç positiu o bé empitjoraran el panorama, especialment per la posició política avantatjosa en què queda l'islamisme més o menys radical.

Molt abans d'aquesta revolta, alguns autors ja havien reflexionat sobre la possibilitat o impossibilitat que la democràcia es pugui adequar d'una manera plausible a contextos culturals no occidentals, o bé a situacions d'extrema precarietat. De fet, no es coneix ni una sola experiència democràtica reeixida, ni una ni mitja, en un país de tradició arabomusulmana. Val a dir que moltes d'aquestes consideracions, sorgides sobretot en contextos postcolonials, poden contenir una considerable ferum racista. Paga la pena de tenir-ho present, però sense oblidar que la constatació que hem fet abans és rigorosament certa. Per a molts autors -Samuel Huntington sense anar més lluny- els ideals democràtics estan associats a uns determinats valors culturals i no depenen, per tant, de paràmetres econòmics entesos d'una manera determinista. Per a d'altres, com Seymour Lipset, la clau de la democràcia rau en el nivell econòmic que afavoreix una educació generalitzada, una classe mitjana àmplia i estructurada, etc. Tots dos tenen, sens dubte, una part de raó. En un llibre molt interessant publicat fa pocs anys per Jagdish Bhagwati (En defensa de la globalización , Debate, 2005) l'autor s'inclinava més aviat pel segon, que va formular aquesta teoria el 1959.

L'assumpte no és gens clar, al meu entendre, i les revoltes de la Primavera Àrab encara li atorguen més confusió. La primera qüestió té a veure amb l'economia. És cert que ara mateix el nord de l'Àfrica estava -està- en una situació força complicada, entre altres coses perquè la crisi econòmica de l'altra riba del Mediterrani escapça la sortida que representava l'emigració. Cal recordar, però, que a la dècada del 1970, i gairebé fins a meitat dels 80, països com Líbia i Algèria van gaudir d'una més que considerable prosperitat econòmica, que provenia del petroli i del gas natural però també d'un escaquer de la Guerra Freda que els va ser força favorable. En altres països del golf Pèrsic, aquesta prosperitat es va traduir directament en opulència, si més no entre l'exígua població autòctona. La majoria d'aquests nou-rics van enviar els seus fills a estudiar a l'estranger: la família Bin Laden, per exemple. L'experiència, però, no es va traduir en democràcia o modernització, sinó en iots amb aixetes d'or i mansions de mal gust a Marbella.

De ben segur, també s'ha produït un enorme canvi de valors, però no en la direcció que alguns s'esperaven. Encara recordo com, a començaments de la dècada del 1990, alguns intel·lectuals francesos observaven amb perplexitat el triomf electoral del Front Islamique de Salvation (FIS) a Algèria. No entenien res. Anestesiats per un esquerranisme que llavors considerava les identitats com un vestigi del passat, no comprenien la confusa naturalesa del FIS, que tenia poc o gens a veure amb la religió i molt amb el sotrac mental de la descolonització. El mateix es podria dir, tot i que en un context completament diferent, dels Germans Musulmans egipcis als anys vint, o del que va representar Khomeini a l'Iran a final dels setanta.

Les tensions identitàries que acabem d'al·ludir no s'han resolt, i estic convençut que tenen molt a veure amb les revoltes. Simplificant molt, la pregunta és: ¿resulta possible un procés de modernització que no acabi derivant en pura occidentalització? Aquesta és la tensió identitària esquitllada en unes peticions de democràcia que, fins al moment, no són gaire creïbles.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT