Desaparegut en combat
Jo estava tan tranquil al PSOE controlant l’aparell amb mà ferma quan va trucar-me en ZP (Zapatero Pinotxo) per fer-me ministre (per fi). De Foment. Només entrar per la porta vaig agafar la carpeta de temes pendents. I, patapam!, el primer full era el roc on han
ensopegat tots els governs des de principis dels anys 80: els controladors aeris. I, ni curt ni mandrós, vaig agafar el megàfon: “Els controladors cobren 334.000 euros de mitjana, però 135 passen dels 600.000 euros anuals i 713 estan entre els 360.000 i els 540.000!”. Va ser
la manera d’enviar-los el missatge que s’havia acabat el bròquil xantatgista de fotre el que els passés pels nassos per obtenir encara més privilegis. La seva resposta va ser posar-se encara més pinxos (que ja és difícil). I va ser llavors quan vaig rematar l’ofensiva explicant a tothom que tingués orelles que treballaven menys que els seus col·legues de la resta de la UE, però cobrant el doble.
I així vam arribar al dia del gran estirabot que va acabar en un suïcidi col·lectiu del col·lectiu controlador. Tant davant de la opinió pública com
de la llei. I, naturalment, vostè es pregunta on era jo durant les hores crucials de la cosa, des del matí de divendres fins que ahir al matí vaig
reaparèixer a la SER i en roda de premsa al ministeri, oi? Bé, i si resulta que hi ha relació entre la meva desaparició mediàtica de dos
dies i que la cara de la crisi hagi estat Rubalcaba? Clau de futur electoral? Ei, que jo no he dit res... Sóc i exerceixo de gallec.
