Desigualtats i deures socials

L'inici de la campanya per promoure el pagament de l'impost sobre la renda ha coincidit amb el desplegament de l'amnistia fiscal per als defraudadors. L'impacte negatiu d'aquest anunci, tant pel que fa a la cohesió social com per al desplegament d'una necessària cultura de la responsabilitat i el compromís cívic de la ciutadania, és altíssim.

El gran historiador Carlo M. Cipolla va demostrar que les societats es fracturen i entren en crisi, entre altres raons, quan la cultura dels drets preval per sobre de la dels deures. Quan es dóna aquesta situació, la cultura dels drets incideix en la fallida de la cooperació i la necessària confiança entre els governs i els actors econòmics, socials i institucionals, i entre la mateixa ciutadania.

Avui, un dels canvis provocats per la crisi és que l'acompliment dels deures socials emergeix a la més alta prioritat, atès que és condició necessària per garantir el manteniment dels drets.

S'oblida amb massa facilitat que els drets d'uns signifiquen deures per a d'altres, i que drets socials per a tothom significa deures per a tota la societat. L'estat del benestar va tenir el seu fonament en el fet de garantir els drets socials per a tota la ciutadania a través d'un deure principal: el pagament distributiu d'impostos en funció de la renda de les persones.

Però avui ens trobem davant d'una gran desigualtat social distributiva que ve donada per l'incompliment dels deures socials. En efecte, les classes assalariades en nòmina tenen, a Espanya, uns nivells impositius iguals als dels països nòrdics, però mentre que el total de la despesa en protecció social només arriba al 21% del PIB, a Suècia és del 30%, i a la UE-15 del 27%. L'origen del desequilibri és el frau fiscal, que a Espanya se situa entre el 20% i el 25% del PIB (uns 200.000 milions d'euros), segons xifres del Sindicat de Tècnics d'Hisenda. Aquest sindicat, a més, situa el 71,5% del frau en les grans fortunes.

Però el més greu és que mentre s'enalteix l'incompliment dels deures només es parla de drets i no pas de responsabilitats socials i, sobretot, no es prenen mesures per evitar que el 86% de les empreses que cotitzen a l'Íbex-35 tinguin seus en paradisos fiscals (segons l'Observatori de la Responsabilitat Corporativa). A més, alguns presidents d'aquestes companyies defraudadores ocupen càrrecs d'honor en els consells assessors dels estats o presideixen fundacions i societats de reconegut prestigi i influència social.

La laxitud dels governs amb els defraudadors i el seu reconeixement social institucionalitza el frau i la irresponsabilitat cívica. Aquesta situació crea una cultura de decepció i passivitat en la part de la ciutadania que té ben assumit que cal complir amb els deures fiscals, i de frustració en la part que necessitaria o voldria pagar menys però que no ho pot fer perquè té controlades per Hisenda les nòmines salarials.

A dia d'avui, respondre a la crisi i garantir uns objectius socials per a tothom exigeix una governació responsable, i exigeix també una ciutadania activa i compromesa, no només amb el pagament d'impostos, sinó també amb el bon veïnatge, l'ajuda mútua i l'enfortiment del voluntariat en un ampli conjunt d'activitats. En aquesta tasca els recursos públics són necessaris però insuficients. Per aquest motiu una de les principals responsabilitats dels governs ha de ser articular l'acció de la societat civil en objectius compartits i enfortir el compromís actiu de la ciutadania.

¿Com trencar amb la cultura de la decepció i frustració ciutadana? ¿Com crear la cultura cívica dels deures per garantir els drets socials per a tothom? Cal un gran acord de ciutadania que sigui promogut per les organitzacions més legitimades de la societat civil -en especial del tercer sector social- i que inclogui sobretot el govern de la Generalitat, els ajuntaments i el govern de l'Estat, i que aplegui accions i compromisos de tots en cinc direccions: 1) Per al foment del pagament responsable d'impostos de tots els sectors econòmics i socials; 2) Per a la neteja dels llocs de rellevància social, cultural i esportiva de les persones que defrauden; 3) Perquè s'impedeixi a les empreses amb seu en paradisos fiscals concursar per obtenir contractes finançats amb recursos públics de les administracions catalanes, tot promovent l'adopció d'aquestes mesures també a Espanya i a la Unió Europea; 4) Per al foment del compromís actiu del ciutadà a través del voluntariat, el bon veïnatge i la cooperació entre ciutadans, i 5) La creació del delicte contra el capital social per als defraudadors que, a més, pertanyin a entitats no lucratives. D'aquesta manera podria tornar a emergir una societat més activa i més justa.